martes, 5 de enero de 2021

RARA ESPERA│ RARA ESPERA

 

Imagen Pinterest




RARA ESPERA

 

 

A canvi de la pluja em distrac en el murmuri de les setmanes

i en el record d’aquella flassada de pell que eternitza l’alba.

Hi ha una rara espera en el cerç fixat a la finestra,

una malenconia de bordell que remuga carrers de vells fetors,

com una nit dolenta amb els seus ulls retallats.

Tot s’enterboleix en la nuesa de les estàtues, en l’emboscada

que pateix l’alegria, xup-xup de llàgrimes desoïdes.

Tot és verinosa devastació a l’ull de sexe del crepuscle.

Tot el goig pertany al tedi que propicia la fam.

Un soroll de geranis fustiga els meus genolls;

mentre la soledat es torna pedra al lacrimal de lànima.

Trona en les llunyanies de l’horitzó i naixen boires de pins

gastats com aquests paisatges foradats de la vesprada.

Els naips dels somnis s’arremolinen, cauen fulles llepades

pel dol de grises supersticions.

Ara, entre boques destrossades, una fulla de sal a la gola,

la ronca amenaça del buit que entra als braços:

supose que només buscava el mar, descalç i sense mortalles…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

RARA ESPERA

 

  

A cambio de la lluvia me distraigo en el murmullo de las semanas

y en el recuerdo de aquella cobija de piel que eterniza el alba.

Hay una rara espera en el cierzo pegado en la ventana,

una melancolía de burdel que rumia calles de viejos hedores,

como una noche doliente con sus ojos cercenados.

Todo se enturbia en la desnudez de las estatuas, en la emboscada

que sufre la alegría, hervidero de lágrimas desoídas.

Todo es venenosa devastación en el ojo de sexo del crepúsculo.

Todo el júbilo pertenece al tedio que propicia el hambre.

Un ruido de geranios fustiga mis rodillas;

mientras la soledad se vuelve piedra en el lagrimal del alma.

Truena en las lejanías del horizonte y nacen brumas de pinos

gastados como esos paisajes agujereados de la tarde.

Los naipes de los sueños se arremolinan, caen hojas lamidas

por el luto de grises supersticiones.

Ahora, entre destrozadas bocas, una hoja de sal en la garganta,

la ronca amenaza del vacío que entra a los brazos:

supongo que solo buscaba el mar, descalzo y sin mortajas…

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


CONTRAPARTIDA│ CONTRAPARTIDA

 

Imagen Pinterest



CONTRAPARTIDA

 

 

Ja en el tebi rellotge, tímid en la febre de les aixelles i oxidats

els peixos de l’ànsia, aquesta mena de nuesa intacta.

Unes monedes cauen a l’asfalt com gossos moribunds,

Un estany d’espines mossega el sanglot, les venes fredes de l’udol,

una tempesta fugitiva a la gola.

Sempre ací el tamboret prolongat del silenci.

La vida és aquest sempre sil•labari d’escalfreds i rebel•lions:

de vegades, sense saber-ho, un li dóna cabuda a les pors, als sorolls

i a aquests carrers torturats per un sens fi de veus,

a l’humitat moradenca de la respiració, a una navalla

d’ebrietats fins que l’asfíxia carbonitza les palpitacions.

Barata res rovella el tatuatge dels dies grisos.

Barata res, ací, la batuda del sutge en les temples.

Barata res envelleix el cor dins de la cicatriu

de quatre parets: només veig el buit sord d’una finestra,

d’una porta que resisteix la derrota i la calamarsa.

Barata res aquests peus sense sabates cansats de la pluja.

Barata res esperar en una agulla uns braços oberts.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

CONTRAPARTIDA

 

 

Ya en el tibio reloj, tímido en la fiebre de las axilas y oxidados

los peces del ansia, esta suerte de desnudez intacta.

Unas monedas caen en el asfalto como perros moribundos,

un lago de espinas muerde el sollozo, las venas frías del aullido,

una tormenta fugitiva en la garganta.

Siempre aquí el taburete prolongado del silencio.

La vida es ese siempre silabario de escalofríos y rebeliones:

a veces, sin saberlo, uno le da cabida a los miedos, a los ruidos

y a estas calles torturadas por sinnúmero de voces,

a la humedad amoratada de la respiración, a una navaja

de ebriedades hasta que la asfixia carboniza las palpitaciones.

A cambio de nada enmohece el tatuaje de los días grises.

A cambio de nada, aquí, el golpeteo del hollín en las sienes.

A cambio de nada envejece el corazón dentro de la cicatriz

de cuatro paredes: solo veo el hueco sordo de una ventana,

de una puerta que resiste a la derrota y al granizo.

A cambio de nada estos pies sin zapatos cansados de la lluvia.

A cambio de nada esperar en una aguja unos brazos abiertos.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga