martes, 7 de enero de 2020

CAP ABSOLUT

Imagen Pinterest






CAP ABSOLUT




De la foguera rajava una ciutat de primavera: ací despullàrem amb ebrietat el bosc de tendresa de l’intemporal. En cada boca cremava l’hivern i la set constel·lada del besllum. (Era com guardar la llum en petits odres), des dels quals resistíem la garrotxa de l’atzar. Evident que l’absolut era impensable enmig de l’inaudible i desconegut. Ara, en realitat, cadascú viu els seus anys, la seua jornada de nostàlgia o abandó. La vida resulta ser un feix d’afonies, o un nínxol per a la set.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NINGÚN ABSOLUTO




De la hoguera manaba una ciudad de primavera: ahí desnudamos con ebriedad el bosque de ternura de lo intemporal. En cada boca ardía el invierno y la sed constelada del destello. (Era como guardar la luz en pequeños odres), desde los cuales resistíamos la breña del azar. Claro que el absoluto era impensable en medio de lo inaudible y desconocido. Ahora, en realidad, cada quien vive sus años, su jornada de nostalgia o abandono. La vida resulta ser un haz de afonías, o un nicho para la sed.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga
©Imagen Pinterest

POTSER ENS OFEGAREM

Imagen FB de Pere Bessó





POTSER ENS OFEGAREM




Potser ens ofegarem en l’esgarrany de les aigües que emergeixen dels ulls: al pit, les pupil·les ferides del crit, o la riallada de sal que ens mossega mentre l’espina clava el sanglot al tòrax. Ens urgeix un cavall de ferro per a muntar aquesta ombra agra amb la duresa més oberta de les determinacions. (A la concavitat del pit sempre colpeja el remot, aquest predi estrany del buit que tenen els miralls. Al cap i a la fi, respiren els records en un país estrany. En un país de moltes sospites i ansietats.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




QUIZÁS NOS AHOGUEMOS




Quizás nos ahoguemos en el rasguño de las aguas que emergen de los ojos: en el pecho, las pupilas heridas del grito, o la carcajada de sal que nos muerde mientras la espina clava el sollozo en el tórax. Nos urge un caballo de hierro para montar esta sombra agria con la más abierta dureza de las determinaciones. (En la concavidad del pecho siempre golpea lo remoto, ese predio extraño del vacío que tienen los espejismos. Después de todo, respiran los recuerdos en un país extraño. En un país de muchas sospechas y ansiedades.)
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga