Imagen cogida de FB de Pere Bessó
BADALL DE LA NIT
Pense en el capoll de la intimitat, en aqueixa altra cara sepulcral del bon samarità.
Un mai no es mor del tot al terra d’aquesta pàtria impossible.
(El problema és l’artritis amb aqueixa dosi d’eternitat.)
Després de l’apoplexia dels jardins, només ens han romàs els feixos de llenya
seca del somni, aqueix altre zodíac de smog.
Les teranyines tendeixen a reencarnar l’alfabet: sempre hi ha deixebles
per a aquest pols cec. Sempre hi haurà qui buide catacumbes i es mossegue
els engonals de manera vergonyant. De penes l’eternitat de la nit,
d’ençà el rovell als sentits.
En l’arbre de l’ànima, —em dius—, encaixen tots els escepticismes.
Llavors, —pense—, hauré de viure de manera perenne l’infern i la seua febre
de tempesta apocalíptica.
Abans, certes indolències, la capçana retorçada de la saliva, el desmai
(El problema és l’artritis amb aqueixa dosi d’eternitat.)
Després de l’apoplexia dels jardins, només ens han romàs els feixos de llenya
seca del somni, aqueix altre zodíac de smog.
Les teranyines tendeixen a reencarnar l’alfabet: sempre hi ha deixebles
per a aquest pols cec. Sempre hi haurà qui buide catacumbes i es mossegue
els engonals de manera vergonyant. De penes l’eternitat de la nit,
d’ençà el rovell als sentits.
En l’arbre de l’ànima, —em dius—, encaixen tots els escepticismes.
Llavors, —pense—, hauré de viure de manera perenne l’infern i la seua febre
de tempesta apocalíptica.
Abans, certes indolències, la capçana retorçada de la saliva, el desmai
irreparable i el despull, la romeguera immutable en
les finestres.
No són efímeres aquestes ombres que aletegen en l’alé com aus malastrugues.
D’aquest temps només heretem ossos i làpides i salmorra.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
No són efímeres aquestes ombres que aletegen en l’alé com aus malastrugues.
D’aquest temps només heretem ossos i làpides i salmorra.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
BOSTEZO
DE LA NOCHE
Pienso en el capullo de la intimidad, en esa otra cara sepulcral del buen samaritano.
Uno nunca termina de
morir en el suelo de esta patria imposible.
(El problema es la artritis con esa dosis de eternidad.)
Después de la apoplejía de los
jardines, solo nos han quedado los chiriviscos
del sueño, ese otro zodíaco de
smog.
Las telarañas tienden a
reencarnar el alfabeto: siempre hay discípulos
para este pulso ciego. Siempre
hay quien vacíe catacumbas y se muerda
las ingles de manera vergonzante.
La eternidad es apenas bostezo de la noche,
de ahí la herrumbre en los
sentidos.
En el árbol del alma, —me dices—,
caben todos los escepticismos.
Entonces, —pienso—, habré de
vivir perennemente el infierno y su fiebre
de tormenta apocalíptica.
Antes ciertas indolencias, el
yagual retorcido de la saliva, el desmayo irreparable
y el despojo, la zarza
inmutable en las ventanas.
No son efímeras estas sombras que
aletean en el aliento como aves agoreras.
De este tiempo, únicamente
heredamos huesos y lápidas y salmuera.
Barataria, 22.I.2015
