lunes, 11 de octubre de 2021

HE CALLAT CREUS │ HE CALLADO CRUCES

 

Imagen Pinterest



HE CALLAT CREUS

 

 

La casa es el lugar al borde de la tierra

donde se siembra en verano

lo que no se logrará en invierno.

Giovanna Enríquez

 

 

He callat totes les creus que planen damunt del bosc i la casa, enmig dels pins, lladruguen amb fúria de foscor els gossos d’aquella copiosa música dels sentits: he callat a la vora del precipici; als ulls, l’arpó de sal i la reiterada ranciesa de l’esquinçament. Enmig del penyal de les darreries fredes, la tirania que ens enfonsa a la terra. Res no podem celebrar ja a les estacions, quan la gebrada s’ha tornat una flauta silenciosa i la pietat un somni. Al guaret de la història, estem revivint les criptes llangoroses de la pluja, els obstinats aiguats de les estàtues. En l’esfera funeral de l’ànima, el vimet trenat de les meues llàgrimes i aquesta mar que enyore de la al•literació de les teues cuixes a la meua boca.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

HE CALLADO CRUCES

 

 

La casa es el lugar al borde de la tierra

donde se siembra en verano

lo que no se logrará en invierno.

Giovanna Enríquez

 

 

He callado todas las cruces que se ciernen cobre el bosque y la casa, en medio de los pinos, ladran con furia de oscuridad los perros de aquella copiosa música de los sentidos: he callado al borde del precipicio; en los ojos, el arpón de sal y la reiterada ranciedad del desgarramiento. En medio del peñasco de las postrimerías frías, la tiranía que nos hunde en la tierra. Nada podemos celebrar ya en las estaciones cuando la escarcha se ha vuelto una flauta silenciosa y la piedad un sueño enterrado. En el barbecho de la historia, estamos reviviendo las criptas lánguidas de la lluvia, los tercos aguaceros de las estatuas. En la esfera funeral del alma, el mimbre trenzado de mis lágrimas y ese mar que añoro de la aliteración de tus muslos en mi boca.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga