BADALL │ BOSTEZO

Imagen FB de Pere Bessó

BADALL

De este, pues, formidable de la tierra
bostezo, el melancólico vacío…
Luis de Góngora

Després de l’eco pèrfid del sutge, el badall de buits atroços,

el súmmum de la asfíxia, les flassades inversemblants de la joia en un rellotge

d’ànsies boges, en un incendi d’amargors maldestres.

Alguna vegada ens il·luminà els ulls el cresol de joves mirades;

ara, doncs, la terra ens sumeix al seu pantà d’abrics agenollats.

Res de nou quan el sigil ens mossega i arrenca les paraules.

Tot, amb certa parsimònia, deixe de ser rosada per ser estrany llit.

La vida sempre ens apressa a un hivern de torments,

a un tremolor de bragues a contratemps de l’ànima cremada en la flama.

Després de la fruita ritual, el neguit a prova de silenci:

Sempre m’estime més callar davant la desmesura d’un breviari d’escarnis.

o d’un crit en l’entropessada d’estàtua mutilada.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

BOSTEZO

De este, pues, formidable de la tierra
bostezo, el melancólico vacío…
Luis de Góngora

Tras el eco alevoso del hollín, el bostezo de vacíos atroces,

el colmo de la asfixia, las cobijas inverosímiles del júbilo en un reloj

de locas ansias, en un incendio de torpes amargores.

Alguna vez nos alumbró los ojos el candil de jóvenes miradas;

ahora, pues, la tierra nos sume en su pantano de abrigos arrodillados.

Nada nuevo cuando el sigilo nos muerde y arranca las palabras.

Todo, con cierta parsimonia, deje de ser rocío para ser extraño lecho.

La vida siempre nos apura a un invierno de tormentos,

a un temblor de bragas a contratiempo del alma quemada en la flama.

Después de la fruta ritual, la desazón a prueba de silencio:

siempre prefiero callar ante la desmesura de un breviario de remedos.

o de un grito en el traspiés de estatua mutilada.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

SOMNI DE DISTÀNCIES │ SUEÑO DE DISTANCIAS

Imagen FB de Pere Bessó

SOMNI DE DISTÀNCIES

Entre aquell brunzir ronc dels ferros dels reixats, les finestres i les seues vidències insospitades i el seu espill de distàncies. Des d’ací treballen els somnis de la impaciència, la crua ferida de frare que duc en l’alè, els monstres a peu que em mosseguen l’ànima sense cap fatiga. A estones esbufeguen els deserts en l’espill, la boca lenta i la seua tardejada plenitud de fèretre. I el seu tren gris de tristeses. Res no pot ja restituir el foc, ni el moment intens del cerç. Al cap i a la fi, en acabant només els donem continuïtat als somnis a través
de la memòria, i palmadetes callades a l’insomni. Hui és intempèrie el cristall on cau la pluja, vestigi la rosa Vague el crit i la dolçor de les vellositats arrabasses al riure.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SUEÑO DE DISTANCIAS

Entre aquel zumbido ronco de los hierros de las verjas, las ventanas y sus insospechadas videncias y su espejo de distancias. Desde aquí trabajan los sueños de la impaciencia, la cruda herida de fraile que llevo en el aliento, los monstruos a pie que muerden mi alma sin fatiga alguna. A ratos resuellan los desiertos en el espejo, la boca lenta y su atardecida plenitud de féretro. Y su gris tren de tristezas. Nada puede ya restituir el fuego, ni el momento intenso del cierzo. Al cabo, después, solo le damos continuidad a los sueños a través de la memoria, y palmaditas calladas al insomnio. Hoy es intemperie el cristal donde cae la lluvia, vestigio la rosa Vago el grito y la dulzura de las vellosidades arrebatas a la risa.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

ECO DILATAT │ ECO DILATADO

Imagen FB de Pere Bessó

ECO DILATAT

En l’estrella de mar d’uns ulls ojos difusos, l’eco dilatat, ara.
El fèretre dels cercles i les faccions de la nit,
la remor d’un suspens que dilata la soledat en els seus cantons
entreoberts a una porta de foscor ferotge.
A la ciutat ens mosseguen les ombres i el tumult públic de l’olfacte.
Creixen els braços esqueixats del coixí, l’aire delirant
damunt del manuscrit dels somnis.
En algun lloc, no sé on, el far de les teues sines i el seu codi de vol,
i el seu estany esbargit en les paraules.
La vida són tots els ulls que cauen a l’abisme d’una lluna apressada
on el mar exsuda i ens crema a voluntat de l’inesperat.
Els meus ulls ja gastats necessiten descans.
.
. Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ECO DILATADO

En la estrella de mar de unos ojos difusos, el eco dilatado, ahora.
El féretro de los círculos y las facciones de la noche,
el rumor de un suspenso que dilata la soledad en sus esquinas
entreabiertas a una puerta de feroz oscuridad.
En la ciudad nos muerden las sombras y el tumulto público del olfato.
Arrecian los brazos desgajados de la almohada, el aire delirante
sobre el manuscrito de los sueños.
En algún lugar, no sé dónde, el faro de tus senos y su código de vuelo,
y su estanque desparramado en las palabras.
La vida son todos los ojos que caen al abismo de una luna apresurada
donde el mar exuda y nos quema a voluntad de lo inesperado.
Mis ojos ya gastados necesitan del descanso.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga