BAPTISME DEL POL·LEN│ BAUTISMO DEL POLEN

 

Imagen Pinterest

BAPTISME DEL POL·LEN

 

 

Tornar a l’ala sempre fa la sensació d’un vil·là arrossegat pel vent: recordar-te és llevar-li els cadenats al temps, revelar la paraula humida que jau en el llindar de l’alè, entre íntims imaginaris i diària floració. Si bé en la memòria hi ha pèrdues, vaig darrere de la finestra atàvica de la teua plenitud en l’espill del ràfec. —En aquest lloc m’instal·le amb tot el buirac de les meues finestres, ací on s’oficia cap a dins el sagrat baptisme del pol·len. Cada vegada més la meua humanitat busca aquest dia inèdit que engolesca la gota possessa del cordó umbilical.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

BAUTISMO DEL POLEN

 

 

Regresar al ala, siempre da la sensación de un vilano arrastrado por el viento: recordarte es quitarle los candados al tiempo, revelar la palabra húmeda que yace en el umbral del aliento, entre íntimos imaginarios y diaria floración. Si bien en la memoria hay extravíos, persigo la ventana atávica de tu plenitud en el espejo del alero. —En ese sitio me instalo con todo el carcaj de mis ventanas, ahí donde se oficia hacia dentro, el sagrado bautismo del polen. Cada vez mi humanidad busca ese día inédito que engulla la gota posesa del cordón umbilical.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

LLIÇÓ PÒSTUMA│ LECCIÓN PÓSTUMA

Imagen Pinterest

LLIÇÓ PÒSTUMA

 

 

Una cortina de boira reclama la claredat, un silenci de sensacions buides i mudes: condemnat a núvols acovardides, fa mal el llit de pedra dels cansaments, el vòmit de la soga del penjament, el paisatge de la fam que es mostra desdenyós. Res no suposa un sostre per a calmar el fred als ulls; sota la pluja, la destral de la desesperança esfondra els braços fins a la por. L’única cosa certa són les espines que encara perviuen en la cicatriu d’una ferida virulenta. (A poc a poc, es dissipa el paladeig sec de la fullaraca en el pal de foc de les paraules. Abans de veure els porus de la finestra, em devantege als teus en la obsidiana del jaguar.)

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

LECCIÓN PÓSTUMA

 

 

Una cortina de niebla reclama la claridad, un silencio de sensaciones vacías y mudas: condenado a nubes acobardadas, duele el lecho de piedra de los cansancios, el vómito de la soga del ahorcamiento, el paisaje del hambre que se muestra desdeñoso. Nada supone un techo para calmar el frío en los ojos; bajo la lluvia, el hacha de la desesperanza derrumba los brazos hasta el miedo. Lo único cierto son las espinas que aún perviven en la cicatriz de una herida virulenta. (Poco a poco, se disipa el paladeo seco de la hojarasca en el palo de fuego de las palabras. Antes de ver los poros de la ventana, me antecedo a los tuyos en la obsidiana del jaguar.)

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga