jueves, 7 de marzo de 2019

GOIG TRIST

Imagen FB de Pere Bessó





GOIG TRIST




Quant goig trist en el silenci de les meues venes. En el fosc, el tòrax interromput per la calma fugaç de la memòria. Les distàncies assimilen les meues precarietats, aquests ulls lluny de la meua boca oberta, l’evidència confiada de la pell, a la vora d’una llàgrima. (Mira el tronc d’arbre de la vesprada i el goig amarg del foc que hi consumeix. Supose que ja la plenitud és desconhort en qualsevol racó de l’escriptura. Avui només hi ha records de la lluna de carn de l’hivern i anèmia en el sosteniment.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




GOZO TRISTE




Cuánto gozo triste en el silencio de mis venas. En lo hosco, el tórax interrumpido por la fugaz calma de la memoria. Las distancias asimilan mis precariedades, esos ojos lejos de mi boca abierta, la evidencia confiada de la piel, a la orilla de una lágrima. (Mira el tronco de árbol de la tarde y el gozo amargo del fuego que consume. Supongo que ya la plenitud es desconsuelo en cualquier rincón de la escritura. Hoy, sólo hay recuerdos de la luna de carne del invierno y anemia en el sustento.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

MORT DE L’ÀNIMA

Imagen FB de Pere Bessó





MORT DE L’ÀNIMA




¡Aquí ya todo está vestido
de dolor riguroso; y arde apenas,
como una cera tísica,…!
César Vallejo




Crema la nuesa freda dels braços i l’alba final del naixent. En les marges de la boca, la gola finida, fes el mar en el seu litoral infinit. Resta la matèria en el fèretre, es desfa èbria d’espessor; l’ànima també mor, però, en canvi, es consuma en l’ocell infinit del ponent. (Al final del dia, només es beslluma allò que respira: en mi és un quadern d’ulleres on s’han anat accentuant els insomnis i aquells corcs esdevinguts de l’alegria.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MUERTE DEL ALMA




¡Aquí ya todo está vestido
de dolor riguroso; y arde apenas,
como una cera tísica,…!
César Vallejo




Arde la desnudez fría de los brazos y el alba final de lo naciente. En las márgenes de la boca, la garganta fenecida, hendido el mar en su litoral infinito. Queda la materia en el féretro, se deshace ebria de espesura; el alma también muere, pero en cambio, se consuma en el infinito pájaro del poniente. (Al final del día, sólo se trasluce aquello que respira: en mi es un cuaderno de ojeras donde se han ido acentuando los insomnios y aquellas carcomas devenidas de la alegría.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

REALITAT IMMÒBIL

©Pintura de Gerhard Richter





REALITAT IMMÒBIL




En esta noche tú te has crucificado
sobre los maderos curvados…
César Vallejo




Ja no hi ha retorn quan restem davant dels nostres fèretres. Un cel de ciris aliena el mar que ens sosté. Un horitzó sense músculs llepa la carn: un clam pedregós profetitza l’amenaça als nostres ulls. (En cada arravatament fa mal el pantà de les agulles de cap i l’argila seca dels sentits. Pugué ser distint el món de la innocència d’aquest abraçar la cendra. Hi ha fustes i crucifixos inevitables com aquesta mutació d’hores damunt de les teues cuixes rosades.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





REALIDAD INMÓVIL




En esta noche tú te has crucificado
sobre los maderos curvados…
César Vallejo




Ya no hay retorno cuando estamos frente a nuestros féretros. Un cielo de cirios enajena el mar que nos sostiene. Un horizonte sin músculos lama la carne: un clamor pedregoso profetiza la amenaza a nuestros ojos. (En cada arrebato, duele el pantano de los alfileres y la arcilla seca de los sentidos. Pudo ser diferente el mundo de la inocencia a este abrazar la ceniza. Hay maderos y crucifijos inevitables como esta mutación de horas sobre tus muslos rosados.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Gerhard Richter

OMBRA DEL CAPTIVERI

©Pintura de Gerhard Richter






OMBRA DEL CAPTIVERI




És l’ombra del temps el propi captiveri, la calamitat sempre a prop de la tendresa, els durs traus de la nit al pit. Pengen els ulls de la pols del carrer: s’ens va apagant el sentit de la vida, excepte la nit que cobreix el son. Odie aquell ocell de galops en el fred cremat dels meus porus. (Encara que no guarde remordiments d’aquella tremolor d’ossos i mirades d’un taüt amarg.) De vegades, només vull tornar als meus ulls.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOMBRA DEL CAUTIVERIO




Es la sombra del tiempo el propio cautiverio, la calamidad siempre cerca de la ternura, los duros ojales de la noche en el pecho. Penden los ojos del polvo de la calle: se nos va apagando el sentido de la vida, salvo la noche que cubre el sueño. Odio aquel pájaro de galopes en el frío quemado de mis poros. (Aunque no guardo remordimientos de aquel temblor de huesos y miradas de un amargo ataúd.) A veces, sólo quiero regresar a mis ojos.

Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Gerhard Richter