OCELL DE FRED

Imagen FB de Pere Bessó

OCELL DE FRED

Ací un ocell de fred llança el seu fènix inconscient al damunt de les branques que la llum desarma en els seus braços incorporats a l’acústica del vent. Dels cofres vermells del World Forestry Center, el vertigen esbargit al paladar alat del llibre de pedra aclimatat als ulls. El peix de deliri ascendeix a les altes fogueres fins embolicar-se en la nuesa de les algues inclinades de la pastura. Davant de la botànica circumstancial de la gelor, la nostra armadura de foc buidada damunt de la pell. (A canvi de fugir, l’anatomia sexual de l’aurora al bosc i els seus ulls d’atracció mortal.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PÁJARO DE FRÍO

Ahí, un pájaro de frío lanza su fénix inconsciente sobre las ramas que la luz desarma en sus brazos incorporados a la acústica del viento. De los cofres rojos del World forestry center, el vértigo esparcido sobre el paladar alado del libro de piedra aclimatado en los ojos. El pez de delirio asciende a las altas hogueras hasta enredarse en la desnudez de las algas inclinadas del pastoreo. Ante la botánica circunstancial de la heladez, nuestra armadura de fuego vaciada sobre la piel. (A cambio de huir, la anatomía sexual de la aurora en el bosque y sus ojos de atracción mortal.)

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

IMATGE DE CARRERS DESÈRTICS

Imagen FB de Pere Bessó

IMATGE DE CARRERS DESÈRTICS

Vós, en aquesta imatge fugaç dels carrers desèrtics, entre els fetitxismes d’una violència que consumim en el nostre imaginari, quelcom així com si passàrem una temporada en l’infern, entre deliris impossibles i trompetes de corc quan ens assalta la nit. (El país no deixa de ser una llàgrima estranya enmig de tantes ombres, un riu de pols premut al cor remolcat per esquerdes.) La vida és un poc aquest Sade de les turbulències infinites, una indigestió que olora a enderrocs, o un perfum de malsons que incendia l’horitzó. Sempre ens resulta atroç aquesta festa suïcida de l’idil·li.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

IMAGEN DE CALLES DESÉRTICAS

Vos, en esa imagen fugaz de las calles desérticas, entre los fetichismos de una violencia que consumimos en nuestro imaginario, algo así como si pasáramos una temporada en el infierno, entre delirios imposibles y trompetas de carcoma cuando nos asalta la noche. (El país, no deja de ser una lágrima extraña en medio de tantas sombras, un río de polvo apretado en el corazón remolcado por grietas.) La vida es un poco ese Sade de las turbulencias infinitas, una indigestión que huele a escombros, o un perfume de pesadillas que incendia el horizonte. Siempre nos resulta atroz esta fiesta suicida del idilio.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga