miércoles, 3 de abril de 2019

CERCLE TANCAT

©Pintura de Agustín Castillo






CERCLE TANCAT




Acomodando estoy mis desengaños y el rosado
de llaga de mis falsos trajines.
César Vallejo




Envelleixen les parets al costat de l’arna. A prop del taller de les ulleres, la nit és densa i resplendeix la seua intempèrie. Tot ho depassen els llocs incerts, la maçoneria dels somnis sense indulgència per a algun miracle. La nuesa de l’embruixament tot just cert en l’animal destenyit dels ganivets. Sovint recorrem al mite per a minvar la fatalitat, o aquesta creixent mitjanit de l’estiu en el coixí. En algun cantó de l’ànima, fan mal els genolls dels morts i el renill dels pressentiments. (Al firmament, les adustes pàgines d’un desert definitiu. Sempre el no-res resulta circular en aquesta deu plural del trànsit.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CÍRCULO CERRADO




Acomodando estoy mis desengaños y el rosado
de llaga de mis falsos trajines.
César Vallejo




Envejecen las paredes junto a la polilla. Cerca al taller de las ojeras, la noche es densa y resplandece su intemperie. Todo lo rebasan los lugares inciertos, la mampostería de los sueños sin indulgencia para algún milagro. La desnudez del embrujo apenas cierto en el animal desteñido de los cuchillos. A menudo recurrimos al mito para mitigar la fatalidad, o esa creciente medianoche del estío en la almohada. En alguna esquina del alma, duelen las rodillas de los muertos y el relincho de las corazonadas. (En el firmamento, las adustas páginas de un desierto definitivo. Siempre la nada resulta circular en este manantial plural del tránsito.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de Agustín Castillo


DARRERES CERTESES

Imagen FB de Pere Bessó






DARRERES CERTESES




Un altre món s’aboca, ara, als altars embalsamats de la memòria. En el temps que s’acosta, també hi haurà lamentacions i repertoris que brunzegen al costat dels morts. Cap al confí, les misèries entapissades de l’orgull nacional. O l’aplaudiment com a part de la trama. No faltarà algú que trenque l’alba, contabilitzant les seues culpes, potser els falsos guanys de les constel·lacions. No hi ha imaginari per a pujar a les altures, sinó un cucleig de deserts, una terra fantasmal que convoca les ombres. (Vós, és clar, mai no poguereu deslligar-me la gola de les andanes, ni d’aquella dolça llum, cenyint-me el pit. La nostra terra se’ns escapa en la vigília: hi ha peixos grisos al cor clausurat.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CERTEZAS ÚLTIMAS




Otro mundo se asoma, ahora, en los altares embalsamados de la memoria. En el tiempo que se avecina, también habrá lamentaciones y repertorios que zumben junto a los muertos. Hacia el confín, las miserias tapizadas del orgullo nacional. O el aplauso como parte de la trama. No faltará alguien que amanezca, contabilizando sus culpas, quizás las ganancias falsas de las constelaciones. No hay imaginario para subir las alturas, sino un graznido de desiertos, una tierra fantasmal que convoca a las sombras. (Vos, claro, nunca pudiste desatarme la garganta de los andenes, ni de aquella dulce luz, ciñéndome el pecho. Nuestra tierra se nos escapa en la vigilia: hay peces grises en el corazón clausurado.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

DARRERA CARÍCIA

Imagen FB de Pere Bessó





DARRERA CARÍCIA




Tot s’obri a l’abisme sense que ningú no parle. Torba la pedra que calla en la ficció del meu onomàstic. Des dels imperatius transitoris, un procura agafar els ecos del rastre que ens deixa el vent. Però és llarg el crit que amollen les finestres, sobretot quan ens parlen els records. Una mà de rovell respira al meu pit i cobreix tota la pell de l’esperança. Gemega el callat riu de sang de banda a banda de les venes. Hi ha tot un món remot, en la gota que es desborda dels ulls: una gota d’udols que reté la ferida de les palpebres. (A la foscor muda de l’abandó, l’espina lenta del sanglot. En la respiració, sovint, es va fent el dol com aquesta darrera carícia de la vastitud.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CARICIA POSTRERA




Todo se abre al abismo sin que alguien hable. Turba la piedra que calla en la ficción de mi onomástico. Desde los imperativos transitorios, uno procura asir los ecos del rastro que nos deja el viento. Pero es largo el grito que sueltan las ventanas, sobre todo cuando nos hablan los recuerdos. Una mano de herrumbre respira en mi pecho y cubre toda la piel de la esperanza. Gime el callado río de sangre de extremo a extremo de las venas. Hay todo un mundo remoto, en la gota que se desborda de los ojos: una gota de alaridos que retiene la herida de los párpados. (En la oscuridad muda del abandono, la espina lenta del sollozo. En la respiración, a menudo, se va haciendo el luto como esa caricia postrera de la vastedad.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga