sábado, 4 de septiembre de 2021

FINESTRAL DEL DESTÍ │ VENTANAL DEL DESTINO

 

Imagen FB de Pere Bessó


FINESTRAL DEL DESTÍ

 

 

Esta es la noche decapitada, la cabeza en viaje hacia los precipicios sin fin,

la sangre negra que fulmina,

Rafael Alberti

 

 

En la nit escapçada de l’infern dels itineraris, aquesta mena de clandestinitat de la teua boca, enmig del desordre de tant desencontre: al fons d’aquest pit negre de foscors, mai no sobra un nus de carícies, mai no deixa de ser gavina l’onatge de la sang dels canelobres en la fúria de la fam. Tot arriba a fer-se flama, encara que siga del nostre funeral. Al nostre món una poma de saliva face la diferència: un ganivet de pedra confabula en les nostres arrels, una lenta pluja de crepuscles tocateja l’ocell encès d’aquest terror als engonals. El davantal del pètal de núvols, cobreix amb les seues mans aquest finestral del destí. Després pernocta l’alè en el silenci amb totes les seues esquerdes.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

VENTANAL DEL DESTINO

 

 

Esta es la noche decapitada, la cabeza en viaje hacia los precipicios sin fin,

la sangre negra que fulmina,

Rafael Alberti

 

 

En la noche decapitada del infierno de los itinerarios, esta suerte de clandestinidad de tu boca, en medio del desorden de tanto desencuentro: en el fondo de este pecho negro de oscuridades, nunca sobra un nudo de caricias, nunca deja de ser gaviota el oleaje de la sangre de los candelabros en la furia del hambre. Todo llega a convertirse en flama aunque sea de nuestro funeral. En nuestro mundo una manzana de saliva hace la diferencia: un cuchillo de piedra confabula en nuestras raíces, una lenta lluvia de crepúsculos manosea al pájaro encendido de este terror en las ingles. El delantal del pétalo de nubes, cubre con sus manos ese ventanal del destino. Después pernocta el aliento en el silencio con todas sus grietas.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga