domingo, 2 de febrero de 2020

PEDRA FAMILIAR

Imagen FB de Pere Bessó





PEDRA FAMILIAR




Hui calla el silenci des de la tomba de ma mare. Em parla reiteradament des del fèretre, o d’aquella pedra del llit que s’obri per a veure’s invisible. Damunt dels muscles la fidel fusió d’un llarg abisme que no abaste a llegir enmig del fred d’aquesta llum. Ací l’asfíxia trenca el groc penúltim de la rosa que existeix com un grapat d’ombres en la boca. Sovint un sol cadàver avança com un tren trencat als ulls.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PIEDRA FAMILIAR




Hoy calla el silencio desde la tumba de mi madre. Me habla reiteradamente desde el féretro, o de aquella piedra del lecho que se abre para verse invisible. Sobre los hombros la fiel fusión de un largo abismo que no alcanzo a leer en medio del frío de esta luz. Aquí la asfixia rompe el amarillo penúltimo de la rosa que existe como un puñado de sombras en la boca. A menudo un solo cadáver avanza como un tren roto en los ojos.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

PINTURA DE LA VOLENÇA

Imagen FB de Pere Bessó





PINTURA DE LA VOLENÇA




En el fons només podem rescatar el brunzir de les guitzades
i la sembra esgotada a l’alçada del pit.
Res més sinistre que descendir a l’escriptura de la terra
sense dilucidar la narrativa del cudol o els esbarzerars:
camine sense tornar mai a casa. Mai a la suor expirada
de la despulla. Mai a la pluja de desastres o al domini saquejat
de l’entrecuix, o al cos de soledat en què pense.
Quelcom és pell al meu paladar quan es fa de nit:
sempre sobrevius a aquest crit sense roba i a la meua intempèrie.
Sempre és subterrània aquesta set que patesc encara que res no passe.
Hi ha setmanes ací de la teua sang esbargides en el meu cos.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PINTURA DE LA QUERENCIA




En el fondo solo podemos rescatar el zumbido de las coces
y la siembra agotada a la altura del pecho.
Nada más siniestro que descender a la escritura de la tierra
sin dilucidar la narrativa del guijarro o los chiriviscos:
camino sin regresar nunca a casa. Nunca al sudor expirado
del despojo. Nunca a la lluvia de desastres o al dominio saqueado
de las entrepiernas, o al cuerpo de soledad en el que pienso.
Algo es piel en mi paladar cuando anochece:
siempre sobrevives a este grito sin ropa y a mi intemperie.
Siempre es subterránea esta sed que padezco aunque nada pase.
Hay semanas aquí de tu sangre desparramadas en mi cuerpo.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga