viernes, 5 de febrero de 2021

CARTA AL FUTUR│ CARTA AL FUTURO

 

Imagen Pinterest




CARTA AL FUTUR

 

 

On el foc ens abaste, el frenesí de la tinta en el nou ordre.

Davant de les instruccions, l’estrella de l’avenir. (Després de la tempesta

i els seus estripalls atziacs, la llum en els cristalls de l’anhel.)

Ja abastà la salmorra i la foscor agònica entre nosaltres:

sobrevisquérem als miratges, ara és temps que els ulls

siguen a l’altura de la foguera del coratge per a desfer l’escuma.

Sé que en la laboriositat de l’alè, hi ha les municions del ferment

i no la cendra, (l’amor és com l’alquimista a la recerca de l’alba);

—nosaltres ja trobàrem l’eixida al fosc vinagre del camí.

Quant ens ha costat restar desperts per a fabular

el nou cicle. Qua perguérem en el solc de febre de la nit:

en la memòria la inquietant nuesa del sanglot.

Ja no el cel d’ennuvolat de puntes grises grises, ni ramat de cel•les.

Per al futur, aquest llast del cos d’argila dels braços.

Per al futuro només ales missatgeres i no paraigües foscos d’odis.

Entre les mans, que només picotegen les llavors del foc i la llum,

com el primer dia, aquell primer dia de la sembra de la sorpresa gran.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanès al català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

CARTA AL FUTURO

 

 

Donde el fuego nos alcance, el frenesí de la tinta en el nuevo orden.

Ante las instrucciones, la estrella del porvenir. (Después de la tormenta

y sus jirones aciagos, la luz en los cristales del anhelo.)

Ya fue suficiente la salmuera y la oscuridad agónica entre nosotros:

sobrevivimos a los espejismos, ahora es tiempo de que los ojos

estén a la altura de la hoguera del coraje para deshacer la espuma.

Sé que en la laboriosidad del aliento, están las municiones del fermento

i no la ceniza, (el amor es como el alquimista en busca del alba);

—nosotros ya encontramos la salida al oscuro vinagre del camino.

Cuánto nos ha costado permanecer despiertos para fabular

el nuevo ciclo. Cuánto perdimos en el surco de fiebre de la noche:

en la memoria la inquietante desnudez del llanto.

Ya no el cielo de nublado de encajes grises, ni rebaño de celdas.

Para el futuro, este lastre del cuerpo de arcilla de los brazos.

Para el futuro solo alas mensajeras y no paraguas oscuros de odios.

Entre las manos, que solo picoteen las semillas del fuego y la luz,

como el primer día, aquel primer día de la siembra del asombro.

San Francisco, CA, 2013

 

©André Cruchaga