lunes, 11 de marzo de 2019

VOL EN FLOR

Imagen FB de Pere Bessó





VOL EN FLOR




y empollaremos el ala aún no nacida
de la noche, hermana
de esta ala huérfana del día,…
César Vallejo




Dins de tants laberints, l’orfandat insoluble al costat de l’extraviament del que encara és confús camí, o estimball. Em llance a l’ala encara en flor, cap a la nit o el dia, o a la viduïtat avançada. Sempre es fa de dia de sobte l’esperma en les vocals; el tòtem de la incertesa mossega el tròpic de les illades: flueix en la memòria la cadira buida dels astres i aquest caos de les serradores de la insània. (Als fardells embalsamats de la pèrdua, l’alé respira tota orfandat de braços.)
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VUELO EN CIERNES




y empollaremos el ala aún no nacida
de la noche, hermana
de esta ala huérfana del día,…
César Vallejo




Dentro de tantos laberintos, la orfandad insoluble junto al extravío de lo que aún es confuso camino, o despeñadero. Me lanzo al ala todavía en ciernes, hacia la noche o el día, o a la viudez anticipada. Siempre amanece de súbito la esperma en las vocales; el tótem de la incertidumbre muerde el trópico de los ijares: fluye en la memoria la silla vacía de los astros y ese caos de los aserraderos de la insania. (En los fardos embalsamados del extravío, el aliento respira toda orfandad de brazos.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

AVANCE EN EL QUE RETORNA

Imagen FB de Pere Bessó





AVANCE EN EL QUE RETORNA




Como si nada hubiese ocurrido, haría
la cuenta de que vengo todavía.
César Vallejo




De vegades un avança retrocedint les distàncies: ahir és hui, encara que la llum siga un desencontre fortuït. La marxa és un desvari de força tirànica, vinc encara de la foguera sense cap matemàtica. Una guitarra de pedra llisca en el crepuscle: encara espere que passe la tinta del cactus i la seua batalla, la costura del meu costat en el teu, el diluvi que furgue en els nostres extrems el seu no-res devorant a mossos. Després, com si no-res, que la despulla siga l’altra intempèrie de l’instant. O la tendresa d’un taüt oblidat.
.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AVANZO EN LO QUE RETORNA




Como si nada hubiese ocurrido, haría
la cuenta de que vengo todavía.
César Vallejo




A veces uno avanza retrocediendo las distancias: ayer es hoy aunque la luz sea un desencuentro fortuito. La marcha es un desvarío de fuerza tiránica, vengo todavía de la fogata sin ninguna matemática. Una guitarra de piedra se desliza en el crepúsculo: todavía espero que suceda, la tinta del cactus y su batalla, la costura de mi costado en el tuyo, el diluvio que escarbe en nuestros extremos su nada devorante a mordidas. Después, como si nada, que el despojo sea, la otra intemperie del instante. O la ternura de un ataúd olvidado.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

GOLFES DE LA VIDA EFÍMERA

Imagen Pinterest





GOLFES DE LA VIDA EFÍMERA




…la dura vida eterna.
No temamos. La muerte es así.
César Vallejo




No tinguem por dels penyals inenarrables de la tempesta. Tampoc de la mort apostada al pit, que al capdavall, és ací, al costat dels canelobres de la deshora. No ens podem limitar a les agulles del sanglot, ni a l’exili gris dels homes oblidats. Ella sempre ens meravella amb el seu taüt de llum i el seu calze de novel·la maleïda. (De sobte la vida ens sembla una amant inoblidable, no menys que el frenesí de la defunció o el darrer tràngol. No menys que l’espasme o els paroxismes de l’alé, l’afrodisíac tirànic de la nit. Ella és, als muscles, una foguera infinita.)
.

.


DESVÁN DE LA VIDA EFÍMERA




…la dura vida eterna.
No temamos. La muerte es así.
César Vallejo




No temamos a los peñascos inenarrables de la tormenta. Tampoco a la muerte apostada en el pecho, que al cabo, está ahí, junto a los candelabros de la deshora. No podemos limitarnos a las agujas del sollozo, ni al exilio gris de los hombres olvidados. Ella siempre nos maravilla con su ataúd de luz y su cáliz de novela maldita. (De pronto la vida nos parece una amante inolvidable, no menos que el frenesí de la defunción o el trance último. No menos que el espasmo o los paroxismos del aliento, el afrodisíaco tiránico de la noche. Ella es, en los hombros, una fogata infinita.)
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga