jueves, 25 de marzo de 2021

UN LLOC ON ES CONSAGRA EL ROS│ UN LUGAR DONDE SE CONSAGRA EL ROCÍO

 

Imagen FB de Pere Bessó




UN LLOC ON ES CONSAGRA EL ROS

 

 

En la molsa de les pròpies impaciències, jaus amb el cor de raïm de la rosada: mossegue el paisatge de les escletxes d’aquella vall de vent de presses indefugibles. Sempre em veuràs ofegar-me en les teues revelacions. Qui pot resistir-se al teu pubis sense crivellar el profús de la teua ombra, l’huracà de saliva que sagna en els morfemes del torpediner assaonat en el bassal de la nit.

.. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

  

UN LUGAR DONDE SE CONSAGRA EL ROCÍO

 

 

En el musgo de las propias impaciencias, yaces con el corazón de uva del rocío: muerdo el paisaje de las rendijas de aquel valle de viento de premuras insoslayables. Siempre me verás ahogarme en tus revelaciones. Quién puede resistirse a tu pubis sin acribillar lo profuso de tu sombra, el huracán de saliva que sangra en los morfemas del torpedero sazonado en el charco de la noche.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


NEGAR-NOS ÉS PART DE LA REALITAT│ NEGARNOS ES PARTE DE LA REALIDAD

 

Imagen tomada de Pinterest



NEGAR-NOS ÉS PART DE LA REALITAT

 

 

Aquest és un lloc de resistència, no menys cert que la necessitat

d’unes monedes: va sense destinació aquest conte de fades inventat

per opacar l’orfandat dels somnis o el desencís.

Res no és i, tanmateix, som en aquesta ruta de ser i no ser:

un tren descarrilat enmig de la pluja, una cabana salvatge de penyals

calcinada a la vora de la boca, tristament salobre, només visible en un país

que porta anys de deliri, anys d’arrossegar el verí de la història.

Al lluny es veu la maledició de novel•la negra traspassar la gola.

Aquesta és una foguera de molts fracassos i vaivens de sorra movedissa.

Una mena d’antípoda per a la bellesa del paradís.

Una rampa de nòmades vents, un gos bullint en les aigües

del gavinet d’una fogata de pedres sense cap remordiment.

Hem tornat a la gàbia, alhora que es perllonguen les aigües de l’ull,

i la boira com un regne alternatiu d’obedients monòlegs.

Després de tot, negar-nos la felicidad, és part de negar la realitat.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

NEGARNOS ES PARTE DE LA REALIDAD

 

 

Este es un lugar de resistencia, no menos cierto que la necesidad

de unas monedas: va sin destino este cuento de hadas inventado

para opacar la orfandad de los sueños o el desencanto.

Nada es y, sin embargo, estamos en esa ruta de ser y no ser:

un tren descarrilado en medio de la lluvia, una choza salvaje de peñascos

calcinada al borde la boca, tristemente salobre, solo visible en un país

que lleva años de delirio, años de arrastrar el veneno de la historia.

A lo lejos se ve la maldición de novela negra traspasar la garganta.

Esta es una hoguera de muchos fracasos y vaivenes de arena movediza.

Una suerte de antípoda para la belleza del paraíso.

Una rampa de nómados vientos, un perro hirviendo en las aguas

del cuchillo de una fogata de piedras sin remordimiento alguno.

Hemos vuelto a la jaula, al tiempo que se prolongan las aguas del ojo,

y la niebla como un reino alternativo de obedientes monólogos.

Después de todo, negarnos la felicidad, es parte de negar la realidad.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga




SOMIEM UN MÓN D’ALBES│ SOÑAMOS UN MUNDO DE ALBAS

 

Imagen FB de Pere Bessó




SOMIEM UN MÓN D’ALBES

 

 

Somiem un món d’albes mandroses, falgueres humides,

blondes de coixí

verd creixent entre les branques caigudes,

Pere Bessó

 

 

En va les teories del procés alliberador, el subjecte de la història,

la praxi històrica i les seues revelacions i les seues bombolles descordant

l’horitzó, tantes com branques caigudes de l’horitzó

en una espasa de foc que fa olor a cadàver, en un silenci de metall

de peixos de foc a la vora de la runa de l’alba: el nostre temps

fa olor a mala digestió, a un cel de mentides i malsons.

Somíem essent el fang terrenal del sanglot, l’enfiladissa

amb arpons negres, la idolatria vehement de l’ebrietat apocalíptica,

un revòlver d’estèrils rampells en un país que detesta la memòria.

Somiem en un cau de roses, a punt de cedir els nostres ulls,

a la infàmia que després obrirà ferides colosals.

Però, és clar, el país té tants forats com màscares: l’amor

és alguna cosa que es saqueja com els llegums als hangars del mercat.

Mentre es consolida el fum a les nostres temples, el gran núvol

de requincalla sembla targeta postal d’un hivern que tot just s’albira.

Creix, per ara, el paretó de boira: fora la mateixa història

de gossos i gats rebolcant-se en la pols, de cara al seu destí.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

SOÑAMOS UN MUNDO DE ALBAS

 

 

Soñamos un mundo de albas perezosas, helechos húmedos,

blondas de cojín verde creciendo entre las ramas caídas,

Pere Bessó

 

 

En vano las teorías del proceso liberador, el sujeto de la historia,

la praxis histórica y sus revelaciones y sus burbujas desabrochando

el horizonte, tantas como ramas caídas del horizonte

en una espada de fuego que huele ijillo, en un silencio de metal

de peces de fuego al borde de los escombros del alba: nuestro tiempo

huele a mala digestión, a un cielo de mentiras y pesadillas.

Soñamos siendo el fango terrenal del sollozo, la enredadera

con arpones negros, la idolatría vehemente a la ebriedad apocalíptica,

un revólver de estériles arrebatos en un país que detesta la memoria.

Soñamos en una guarida de rosas, al punto de ceder nuestros ojos,

a la infamia que luego abrirá heridas colosales.

Pero claro, el país tiene tantos agujeros como máscaras: el amor

es algo que se saquea como las legumbres en los hangares del mercado.

Mientras se consolida el humo en nuestras sienes, la gran nube

de baratijas parece tarjeta postal de un invierno que apenas se vislumbra.

Crece, por ahora, el paredón de niebla: afuera la misma historia

de chuchos y gatos revolcándose en el polvo, de cara a su destino.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga