INBJUDAN TILL TYSTNAD

Imagen Pinterest

Poema en idioma sueco del poeta André Cruchaga

Traducción: Cándida Pedersen

INBJUDAN TILL TYSTNAD

The silence for you

and the sorrow for me.

Francis Ledwidge

Allt är klart medan ljuset passerar i spårens fuktighet som leder mig till skogens musik. Där, ingen omvänd eller rusa, förutom den glömska grenen som förblindar mig tills jag märker att i esplanaderna finns också avgrund. Jag svär att tystnad är nödvändig när vi passerar vår medvetenhets lera bortom nattens tysta brus. "Hör mig då med dina ögon, eftersom dina öron är avlägsna."

Från boken: Umbral de la sospecha, 2020

André Cruchaga

INVITACIÓN AL SILENCIO

The silence for you

and the sorrow for me.

Francis Ledwidge

Todo es claro mientras discurre la luz en la humedad de los senderos que me llevan a la música del bosque. Ahí, ningún reverso ni prisa, salvo aquella rama del olvidos que me ciega hasta advertir que en las explanadas también existen los abismos. Juro que el silencio es necesario cuando atravesamos el légamo de nuestra conciencia más allá del ruido mudo de la noche. “Óyeme entonces con los ojos ya que están distantes los oídos”.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

CONCAVITAT

Imagen FB de Pere Bessó

CONCAVITAT

Al cràter de les hores, les flassades oblidades i el pit
a punt de ser xiprer digerit en els olis del cel.
S’ha fet habitual el llarg ganivet de llum sobre les ninetes,
o aquell darrer bes de soledat i concavitat d’escuma.
De vegades és estèril la mort amb la seua veu apagada.
En el buit dels ulls l’extrapolació de l’infern i les seues fal·làcies
els espills que llisquen al coixí,
o el cadàver que es vanta de ser ombra o buit imaginari.
Camine mentre transpiren els filats de la història:
és palpable la fugida dels ocells, l’ocell de dol amb els seus dies
sords, el vent de pedra que s’alça en el desig.
Tot és confús, llavors, si tota castració anul·la els espills.
Si les paraules es tornen gàngsters en les finestres.
Si el tatuatge de boira fa que el somni quequege de cendra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

CONCAVIDAD

Sobre el cráter de las horas, las cobijas olvidadas y el pecho
a punto de ser ciprés descocido en los aceites del cielo.
Se ha vuelto habitual el largo cuchillo de luz sobre las pupilas,
o aquel postrer beso de soledad y concavidad de espuma.
A veces es estéril la muerte con su voz apagada.
En el hueco de los ojos la extrapolación del infierno y sus falacias,
los espejos que resbalan en la almohada,
o el cadáver que se ufana en ser sombra o vacío imaginario.
Camino mientras transpiran las alambradas de la historia:
es palpable la huida de los pájaros, el pájaro de luto con sus días
sordos, el viento de piedra que se alza en el deseo.
Todo es confuso, entonces, si toda castración anula los espejos.
Si las palabras se vuelven gánsteres en las ventanas.
Si el tatuaje de niebla hace que el sueño tartamudee de ceniza.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga

TANTS IMPOSSIBLES

Imagen FB de Pere Bessó

TANTS IMPOSSIBLES

Als voltants del minut, les càbales darrere de les finestres.
Com seria un parpellei enmig dels quatre punts cardinals
entre la nit i la llum que acacem?
En realitat un busca la llibertat removent velles clavegueres,
un ronc de tendresa en una lluna de buits,
una estació on còmodament es puguen tallar les ungles.
Però la llibertat tan sols és un esbarzer d’utopies masegat pel tràfec.
De vegades la rosada em llepa la cara com a un gos.
Ara entre tants impossibles, ja no sé en quin lloc és la mar,
on comença, on l’infant i els sil·logismes del coixí.
Passen les setmanes i aqueixos somnis ferotges de l’espera,
rosegue la resplendor en un agrunsador d’estrepitós infinit.
En la teua plana els llavis equidistants de l’ardor i les burilles
que finalment arrossega el vent cap a les cunetes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TANTOS IMPOSIBLES

En los alrededores del minuto, las cábalas detrás de las ventanas.
¿Cómo sería un parpadeo en medio de los cuatro puntos cardinales
entre la noche y la luz que perseguimos?
En realidad uno busca la libertad removiendo viejas alcantarillas,
un ronquido de ternura en una luna de vacíos,
una estación donde cómodamente se puedan cortar las uñas.
Pero la libertad es sólo una zarza de utopías ajada por el tráfago.
A veces el rocío me lame la cara como a un perro.
Ahora entre tantos imposibles, ya no sé en qué sitio está el mar,
dónde comienza, dónde el niño y los silogismos de la almohada.
Pasan las semanas y esos sueños feroces de la espera,
mordisqueo el resplandor en un columpio de estrepitoso infinito.
En tu llanura los labios equidistantes del ardor y las colillas
que al final arrastra el viento hacia las cunetas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga