©Obra de Alexander Zavarin.
AIRE VICIAT
Després de tot, els racons del país fan olor a aquest aire viciat de
l’arna i les promeses. És el mai no omplir els forats del fum, ni l’ombra que
habita les finestres. Tot s’hi precipita: l’horitzó, l’infinit disfressat, els
mausoleus de la indiferència. També hi ha teatre en la profanació de les
ulleres. Hi ha deliris que hem de suportar bestialment com l’espectre dels
desapareguts: el temps és un altre addicte als malsons i a l’eufòria àvida dels
espills. Tot és pervers a l’hora de mastegar el tròpic. Allà els sostenidors
erts sobre l’obertura de l’incomptable. Al capdavall, sempre he de suportar
algunes aparicions de tombes, certs paraigües de fèretres, el testament amb
perennes panteixos. Em commouen els objectes perduts dins del coixí,
l’encongiment d’espatles quan vespreja, l’ocell rimat de la ganyota. En la
frontera de la mollera, els colps ineludibles. Un troba els absoluts només en
la pudor, o en el refredat, o l’agonia. Igual és horrible tot l’aire dels
para-sols sense escarni. Les tonalitats del real contrasten amb l’esperança. Hi
ha una càrcer al meu pit deslligada de lluernes, amb pudícia i sense
parèntesis. Segur que qualsevol paranoia pot conduir-nos al buit. Abans ja he
entrat al melic cap al tardar de la rosa i he mossegat la nit tardívola i rentat
els plats bruts. Segons sembla dins de l’esponja, poetitzem la pulsió del foc i
l’espill lumpen del gris de tots els cels. En les pregàries hi ha unes altres
pàgines de fred.
Barataria, 2014
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
AIRE VICIADO
Después de todo, los rincones del país huelen a ese aire viciado de la
polilla y las promesas. Es el nunca llenar los agujeros del humo, ni la sombra
que habita las ventanas. Todo allí se precipita: el horizonte, el infinito
disfrazado, los mausoleos de la indiferencia. También hay teatro en la profanación
de las ojeras. Hay delirios que debemos soportar bestialmente como el espectro
de los desaparecidos: el tiempo es otro adicto a las pesadillas y a la euforia
ávida de los espejos. Todo es perverso a la hora de masticar el trópico. Allí
los sostenes yertos sobre la abertura de lo incontable. A fin de cuentas,
siempre debo soportar algunas apariciones de tumbas, ciertos paraguas de
féretros, el testamento con perennes jadeos. Me conmueven los objetos perdidos
dentro de la almohada, la encogida de hombros cuando atardece, el pájaro rimado
de la mueca. En la frontera de la mollera, los golpes ineludibles. Uno
encuentra los absolutos sólo en el hedor, o en el resfrío, o la agonía. Igual
es horrible todo el aire de las sombrillas sin escarnio. Las tonalidades de lo
real contrastan con la esperanza. Hay una cárcel en mi pecho desatada de
luciérnagas, con pudicia y sin paréntesis. Seguro que cualquier paranoia puede
conducirnos al vacío. Ya antes he entrado al ombligo atardecido de la rosa y he
mordido la noche tardía y lavado los platos sucios. Al parecer adentro de la
esponja, poetizamos la pulsión del fuego y el espejo lumpen del gris de todos
los cielos. En las plegarias hay otras páginas de frío.
Barataria, 2014
©Obra de Alexander Zavarin.
©André Cruchaga