miércoles, 18 de septiembre de 2019

CONTRATAPA DE LES PARAULES

©Pintura de HAYASHI Takahiko








CONTRATAPA DE LES PARAULES




En la contratapa de les paraules és el tuf que ens deixa aquest temps les muntanyes de foscor progressiva i algunes finestres que ens colpegen en els ulls: cap al final del dia fem el recompte dels cansaments i dels vells xiprers insubornables (en l’ínterí que ens torna la memòria la serpent rasa del sexe i el seu estrany so d’hivern enyorat) davant del caragol de la memòria el món de la rapinya i la mortalla aquelles intempèries soles d’un mar en combustió perpèrtua ací la matèria del llenguatge amb la seua roba desgastada i els filats de l’asfíxia.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CONTRATAPA DE LAS PALABRAS




En la contratapa de las palabras está el tufo que nos deja este tiempo las montañas de oscuridad progresiva y algunas ventanas que nos golpean en los ojos: hacia el final del día hacemos el recuento de los cansancios y de los viejos cipreses insobornables (en el ínterin que nos devuelve la memoria la serpiente raída del sexo y su extraño sonido de invierno añorado) ante el caracol de la memoria el mundo de la rapiña y la mortaja aquellas intemperies solas de un mar en combustión perpetua ahí la materia del lenguaje con su ropa desgastada y las alambradas de la asfixia.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga
©Pintura de HAYASHI Takahiko

ACÍ, EN EL VOLTOR DEL FOC

Imagen FB de Pere Bessó





ACÍ, EN EL VOLTOR DEL FOC




Ací en el voltor del foc el crit a les dents gastades del suplici el miratge de sal assedegat de temps tots els colps que mormolen en obrir la boca: algú ací abandona les interjeccions del descens les finestres esgotades de botonar l’infinit alguna foscor resta a les arestes de la porta: vós en el desconcert de les meues mans i la boca àvida de pluja i l’aigua que ens descorda la pell minuciosament (l’única llum és el fòsfor de felicitat que ens enllumena la sempre cullera de batecs que creix en pujar i baixar en la penombra) però el carrer és una altra cosa ací hi ha un aquari de peixos morts i una memòria que torna a la fusta dels fèretres.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AHÍ, EN EL BUITRE DEL FUEGO




Ahí en el buitre del fuego el grito en los dientes gastados del suplicio el espejismo de sal sediento de tiempo todos los golpes que murmuran al abrir la boca: alguien aquí abandona las interjecciones del descenso las ventanas agotadas de abotonar el infinito alguna oscuridad queda en las aristas de la puerta: vos en el desconcierto de mis manos y la boca ávida de lluvia y el agua que nos desabotona la piel minuciosamente (la única luz es el fósforo de felicidad que nos alumbra la siempre cuchara de pálpitos que arrecia al subir y bajar en la penumbra) pero la calle es otra cosa ahí hay un acuario de peces muertos y una memoria que regresa a la madera de los féretros.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

ELS MEUS ULLS S’HUMITEGEN

Imagen FB de Pere Bessó





ELS MEUS ULLS S’HUMITEGEN



Aquí enseguida se hace de noche.
Philip Larkin




Sempre els meus ulls s’humitegen de la simplicitat de les coses de la corona d’espines que fa la follia d’aquesta demència al·lucinant que propicien els teus pits de la innocència patidora que ens despulla de flassades: sempre et bese en la rosa cansada de l’horitzó o en el rellotge plogut de les teues cames (en aquell ocell tou del teu crit armem el puzle de l’alé o descosim l’eixam de l’almívar de la teua entranya) a fora del cos no només destorben les paraules sinó les parets amb la seua ensopegada de tropells i el seu dolor de cementiris.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SIEMPRE MIS OJOS SE HUMEDECEN




Aquí enseguida se hace de noche.
Philip Larkin




Siempre mis ojos se humedecen de la simplicidad de las cosas de la corona de espinas que hace la locura de esta demencia alucinante que propician tus pechos de la inocencia doliente que nos despoja de cobijas: siempre te beso en la rosa cansada del horizonte o en el reloj llovido de tus piernas (en aquel pájaro hueco de tu grito armamos el puzle del aliento o descosemos el enjambre del almíbar de tu entraña) afuera del cuerpo no sólo estorban las palabras sino las paredes con su traspié de tropeles y su dolor de cementerios.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga