jueves, 17 de septiembre de 2020

INFERN │ INFIERNO

Imagen FB de Pere Bessó



INFERN

 

 

Tu ausencia, es otro nombre del Infierno
Tengo frío, no cierres tus ojos…
Ahmed Arif

 

 

Parle de la ventada de galops que produeix el fred, d’aquest desfer la bogeria als ulls, del mar assedegat a la meitat del cos, potser de la son que allarga o escurça la vida. Les meues mans compten l’espessa boira que té l’infinit, encara que de vegades no compten les esquerdes de l’ànima, ni les vesprades extenses de les simulacions. Potser tot es quede en desdeny, desig, o infern, una paraula ploricosa en boca del buit. (De sobte només vull recordar els sons encrespats de l’amor, els llavis tebis damunt de la carn, el temps desvestit.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 



INFIERNO

 

 

Tu ausencia, es otro nombre del Infierno
Tengo frío, no cierres tus ojos…
Ahmed Arif

 

 

Hablo del vendaval de galopes que produce el frío, de ese deshacer la locura en los ojos, del mar sediento a la mitad del cuerpo, quizás del sueño que alarga o acorta la vida. Mis manos cuentan la espesa bruma que tiene el infinito, aunque a veces no cuenten las hendiduras del alma, ni las tardes extensas de las simulaciones. Acaso todo se quede en desdén, deseo, o infierno, una palabra quejumbrosa en boca del vacío. (De pronto solo quiero, recordar los sonidos encrespados del amor, los labios tibios sobre la carne, el tiempo desvestido.)

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

A TRAVÉS DEL SENDER│ A TRAVÉS DEL SENDERO

Imagen FB de Pere Bessó




A TRAVÉS DEL SENDER

 

 

 

Corria per aquell sender amb la seua transitorietat dolorosa:
Era, potser, l’afluent de l’aigua que desemboca
i es perd en tocar la deshora, pluja immòbil que frega els ulls.
En la brevetat de les hores,
la pedra impassible reduïda a carronya, o os d’udols.
Què ens sobreviu després del suplici de la tragèdia? Sempre
hi ha aquest joc d’haver segut sense ser, d’anar sense avançar
entre diverses màscares d’oblit: tot es redueix, llavors,
a les travessies de la despulla a la mitjanit.
En la saviesa de la creu, ens convertim en cresol de paradoxes.
Així, el sender deixa de ser el paradís somiat per a esdevindre
somni atàvic, ràfega de sal en l’ull de la fullaraca.


 Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

.Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 


A TRAVÉS DEL SENDERO

 

 

 

Corría a través de aquel sendero con su transitoriedad dolorosa:
Era, quizás, el afluente del agua que desemboca
y se pierde al tocar la deshora, lluvia inmóvil que roza los ojos.
En la brevedad de las horas,
la piedra impasible reducida a carroña, o hueso de aullidos.
¿Qué nos sobrevive después del suplicio de la tragedia? Siempre
Hay ese juego de haber sido sin ser, de andar sin avanzar
entre diversas máscaras de olvido: todo se reduce, entonces,
a las travesías del despojo en la medianoche.
En la sabiduría de la cruz, nos convertimos en candil de paradojas.
Así, el sendero, deja de ser el paraíso soñado para convertirse
en sueño atávico, ráfaga de sal en el ojo de la hojarasca.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga