SOMNI INDEMNE

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

SOMNI INDEMNE

Damunt de la fulla estremida de l’ombra els sorolls del besllum davant de la finestra i aquests camins que fa el vent en la cara i aquest fil de llum dels canelobres a mig pal del ble els racons de les setmanes tots els camins em sacsen l’alé: floreix la mort o els incendis el pati desembocat del minut el degoteig inclinat d’algun moll deixat en el confí de l’estella de les distàncies com si jugàrem a aqueixa caravana de l'envelliment —sovint l’esperit s’embafa de monotonies mentre cremen els bocins de la vesprada i el remot se sinistra d’agonies allà llisquen les branques dels eucaliptus crescudes d’esbufecs de sobte només vull restar als voltants de la teua nuesa al costat del melic premut del crit gitades entre les mans les finestres i la meua orfandat de bosc multiplicat el temps de carrers i àmfores (supose que tot s’esclareix després de la tempesta l’unànime potser serà només la cremor que resta en els queixals vívids de la brasa o aqueix somni indemne que mai no descansa en el seu horitzó cec)

Passa que m’abstrec en els cossets de la mort i li afegesc còpules a aqueix buit que em deixen els alabastres de la penombra… 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SUEÑO INDEMNE

Sobre la hoja estremecida de la sombra los ruidos del destello frente a la ventana y esos caminos que hace el viento en la cara y ese hilo de luz de los candelabros a media asta del pabilo los rincones de las semanas todos los caminos me sacuden el aliento: florece las muerte o los incendios el patio desembocado del minuto el goteo inclinado de algún muelle dejado en el confín de la astilla de las distancias como jugando a esa caravana del envejecimiento —a menudo el espíritu se empalaga de monotonías mientras arden los pedazos de la tarde y lo remoto se siniestra de agonías allí se deslizan las ramas de los eucaliptos crecidas de resuellos de pronto sólo quiero estar en las inmediaciones de tu desnudez junto al ombligo apretado del grito echadas entre las manos las ventanas y mi orfandad de bosque multiplicado el tiempo de calles y ánforas (supongo que todo se esclarece después de la tormenta lo unánime quizás sea únicamente la quemadura que queda en las mochetas vívidas de la brasa o ese sueño indemne que nunca descansa en su ciego horizonte)

Ocurre que me abstraigo en los corpiños de la muerte y le añado cópulas a ese hueco que me dejan los alabastros de la penumbra… 

Barataria, 2017

TEMPS ABOMINABLE

Imagen cogida de la red

TEMPS ABOMINABLE

Jo m’he fet de tot el temps abominable i he desplomat portes i finestres i algun ull i algun coll i alguna ombra amb el nus cec de les paraules: sempre estic en descens escurçats els meus braços mossegat de monyons i atapeït de fèretres irrevocables en els fòsfors la concavitat dels espills i els trenets de fusta envellits de nits —sovint també es trenca la follia i salta el riure de la seua caixeta de música el lligat de dolç sec amb la pressa de desfer-se en la boca allà parle amb els forats i l’asfíxia que em deixa la boirina sempre passa així la rapinya del corc els morts que des de sempre s’emporten en la veu com el dol més extensiu del silenci en el vessant de llum habiten les evocacions i la partitura damunt de la taula d’algun sanglot algunes nits es multipliquen les monedes del neguit potser els reclinatoris de la sang en la seua única certesa de final el camí tot el temps té el seu escot furiós i alguns blaus de frustracions (en la carn pengen incansables les radiografies de l’ocell penjat les successives boques de llaurança i la cega llum en l’interior del coixí i l’innombrable de les aigües desviscudes)

Encara tebis els parèntesis el pèndol fa més malèvola l’alienació després de tot he de decidir-me pel suïcidi de la consciència aqueixa malaltia muntada en els forats de la moral per si de cas grate el fum dels somnis

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TIEMPO ABOMINABLE

Yo me he hecho de todo el tiempo abominable y he desplumado puertas y ventanas y algún ojo y algún cuello y alguna sombra con el nudo ciego de las palabras: siempre estoy en descenso cercenados mis brazos mordido de muñones y tupido de irrevocables féretros en los fósforos la concavidad de los espejos y los trencitos de madera envejecidos de noches —a menudo también se rompe la locura y salta la risa de su cajita de música el atado de dulce seco con la premura de deshacerse en la boca allí platico con los agujeros y la asfixia que me deja la neblina ocurre siempre así la rapiña de la carcoma los muertos que desde siempre se llevan en la voz como el más extensivo luto del silencio en la ladera de luz habitan las evocaciones y la partitura sobre la mesa de algún sollozo algunas noches se multiplican las monedas del ansia quizá los reclinatorios de la sangre en su única certeza de final del camino todo el tiempo tiene su escote furibundo y algunos moretes de frustraciones (en la carne cuelgan incansables las radiografías del pájaro ahorcado las sucesivas bocas de labranza y la ciega luz en el interior de la almohada y lo innumerable de las aguas desvividas)

Aún tibios los paréntesis el péndulo hace más aviesa la enajenación después de todo debo decidirme por el suicidio de la conciencia esa enfermedad montada en los agujeros de la moral por si acaso rasco el humo de los sueños

Barataria, 2017

BUIT DE LA FORMA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

BUIT DE LA FORMA

Memòria nua com totes les meues infàncies en silenci, obscurs somnis en el buit de les formes, anys de neguit supervivent. Ja no sé on és la llum olorosa a fusta, ni qui és ací esperant-me sota la tempesta. M’exacerba l’arna grisa de les mossegades i els seus anys de ficció diligent. Res no s’aquieta enmig dels parèntesis i els punts suspensius. Res no dorm ací al costat de les cicatrius, llevat dels mausoleus i les seues ales grises. Tot és lleugerament com el vent, com la marea dels teus ulls empentant-me cap el sens fi. Creix l’únic que tinc: aquesta foscor de records i il·lusions; l’enderroc és el vertader. Creixen els cantons de l’horòscop com lentes respiracions: la nit i la seua gepa és una faula.

(Llavors sucumbesc en el líquid dels mocadors. Sé que no hi ha falsia en els traus, exceptat el fred en la lògica del foc. La despulla és una altra forma del vent sense ornaments; fan mal les parpelles quan picotegen els estripalls de l’espill.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

VACÍO DE LA FORMA

Memoria desnuda como todas mis infancias en silencio, oscuros sueños en el vacío de las formas, años de desazón sobreviviente. Ya no sé dónde está la luz olorosa a madera, ni quien aquí esperándome bajo la tormenta. Me exacerba la polilla gris de las mordidas y sus años de ficción diligente. Nada se aquieta en medio de los paréntesis y los puntos suspensivos. Nada duerme aquí junto a las cicatrices, salvo los mausoleos y sus alas grises. Todo es ligeramente como el viento, como la marea de tus ojos empujándome hacia el sinfín. Crece lo único que tengo: esta oscuridad de recuerdos e ilusiones; el escombro es lo verdadero. Crecen las esquinas del horóscopo como lentas respiraciones: la noche y su joroba es una fábula.

(Entonces sucumbo en el líquido de los pañuelos. Sé que no hay doblez en los ojales, salvo el frío en la lógica del fuego. El despojo es otra forma del viento sin ornamentos; duelen los párpados cuando picotean los desgarrones del espejo.)
Barataria, 2017

AVARÍCIA DE LLUM

Imagen cogida de la red

AVARÍCIA DE LLUM

En la sordidesa de llum l’abundor d’ombres: els silencis grocs de les parets i la seua forma obcecada de buscar l’eternitat en el coixí el riu de foc i la seua boca d’exhausta orfandat sempre els ulls submergits en el món eixamplats els amagatalls del vent ací en la llinda de les immolacions ara són totes les nits en el darrer sanglot tota la confusió trencada de les campanes en la matinada els genets aguts del temps l’ermàs feixuc que brunzeix en les illades —sé de totes les esquerdes i l’infinit atapeït de la pols on s’enjogassen gossos i enterramorts sé del pessic mortal i del cuc que es complau en la meua carn al voltant de les meues costelles l’absolut devorador dels fèretres: l’abisme i el seu diàleg entre barrots

(Sempre hi ha raons per escopir certs altars tots els buits posseeixen setmanes sense carrers i finestres de ferides imprevistes en alguna burilla tot l’alé esgrimit els desigs el panteix la queixa el desvergonyiment de les redundàncies de l’espill tots els improbables dels epílegs: al final la rima assonant de les pol·lucions i aqueix vell ofici de la pila baptismal allà en el teu vèrtex les paraules mullades de les teues angoixes)

Ara ja sense llum només l’instant de cada paraula dita junt amb les seues errades i negacions hi ha espais que un mai no veu: els silencis i les seues boques abissals crucificades les portes i els llindars torts del dia

En l’abric de la foscor només la dansa del lletreig, l’altaveu apagat dels taüts el colpiment de l’avarícia l’ebriesa d’uns braços llobrecs a punt d’ofegar-me en el seu pany de foc

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AVARICIA DE LUZ

En la sordidez de luz la abundancia de sombras: los amarillos silencios de las paredes y su forma obcecada de buscar la eternidad en la almohada el río de fuego y su boca de exhausta orfandad siempre los ojos sumergidos en el mundo ensanchados los escondrijos del viento ahí en el dintel de las inmolaciones ahora son todas las noches en el último sollozo toda la confusión rota de las campanas en la madrugada los jinetes agudos del tiempo el torpe páramo que zumba en los ijares —sé de todas las grietas y el apretado infinito del polvo donde retozan perros y sepultureros sé del pellizco mortal y del gusano que se complace en mi carne alrededor de mis costillas el absoluto devorador de los féretros: el abismo y su diálogo entre rejas

(Siempre hay razones para escupir ciertos altares todos los vacíos poseen semanas sin calles y ventanas de imprevistas heridas en alguna colilla todo el aliento esgrimido los deseos el jadeo la queja el descaro de las redundancias del espejo todo los improbable de los epílogos: al final la rima asonante de las poluciones y ese viejo oficio de la pila bautismal allí en tu vértice las palabras mojadas de tus congojas)

Ahora ya sin luz sólo el instante de cada palabra dicha junto con sus extravíos y negaciones existen espacios que uno nunca ve: los silencios y sus abisales bocas crucificadas las puertas y los umbrales torcidos del día

En el abrigo de la oscuridad sólo la danza del deletreo, el altavoz apagado de los ataúdes el golpeteo de la avaricia la ebriedad de unos brazos lóbregos al punto de ahogarme en su cerradura de fuego

Barataria, 2017

HORES COMPTADES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

HORES COMPTADES

Ja m'he acostumat al territori dels desassossecs a aqueixos llocs on no se succeeix la claredat: la cel·la fosca i freda la riallada aquosa del rellotge el crit desclavat dels megàfons els turmells ensagnats de la pols i aquesta mena d’apressada tristesa tot sembla impàvid davant dels ocells fan mal els sermons de les moixines en les dièresis de les parets morim d’esdrúixoles en els borinots de manera semblant s’esdevé amb el rovell de la barbàrie mentre un es passa l’alé desesperen els escopitalls de l’esperança i les setmanes de diccionaris en el sanglot i els diumenges en els cantons de les tombes em confon el niu de fum del tabac i aquesta felicitat àvida de formigues i aquesta secreció seminal de multituds en l’ajú sempre les hores troben les seues aigües mòbils en l’hiperbaton en el grunyit de saliva dels apòstrofs dol aquesta mena de fòsfors que es refusen als turmells: en els ulls les hores incolores comptades de l’escalfred damunt de la fullaraca (sempre hi ha set en els braços per més que l’oblit siga enorme sempre hi ha rugues en aqueixa altra finestra dels oblits i també hi ha noms que ens arraconen fins a badar la nostra respiració: es mor de camins es mor de fotografies es mor de preguntes i històries de tamborinets orbs es mor en dosis petites d’espines es mor de genolls cansats i de claus i portes i deutes d’alegria)

Després del temps el destret dels enrunaments i la memòria:

la terra de la darrera suma el silenci fosc mamà allà amb el seu pit oprimit 
i la seua mirada esguitada d’arbre…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HORAS CONTADAS

Ya estoy acostumbrado al territorio de los desasosiegos a esos lugares donde no se sucede la claridad: la celda hosca y fría la carcajada acuosa del reloj el grito desclavado de los megáfonos los tobillos ensangrentados del polvo y esta suerte de urgida tristeza todo parece impávido frente a los pájaros duelen los sermones de las bacinicas en las diéresis de las paredes morimos de esdrújulas en los moscardones igual sucede con el moho de la barbarie mientras uno se abrocha el aliento desesperan los escupitajos de la esperanza y las semanas de diccionarios en el sollozo y los domingos en las esquinas de las tumbas me confunde el nido de humo del tabaco y esta felicidad ávida de hormigas y esta secreción seminal de multitudes en el ayuno siempre las horas encuentran sus aguas móviles en el hipérbaton en el gruñido de saliva de los apóstrofes duele esta suerte de fósforos que se rehúsan a los tobillos: en los ojos las horas incoloras contadas del escalofrío sobre la hojarasca (siempre hay sed en los brazos aun cuando el olvido sea enorme siempre hay arrugas en esa otra ventana de los olvidos y hay también nombres que nos arrinconan hasta quebrar nuestra respiración: se muere de caminos se muere de fotografías se muere de preguntas e historias de taburetes ciegos se muere en dosis pequeñas de espinas se muere de rodillas cansadas y de llaves y puertas y deudas de alegría)

Después del tiempo el apuro de los desmoronamientos y la memoria:

la tierra de la última suma el silencio oscuro mamá allí con su pecho oprimido 
y su mirada salpicada de árbol…

ARIDESA DEL PONENT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ARIDESA DEL PONENT

Desfaig els genolls en la penitència dels somnis. Desfaig les llindes 
                                                           convulses de la saliva.
Mossegue la humitat dels penediments, sagne de vestigis.
Bramula l’ull en els ponents dissecats,
                                                     en les aigües velletes de les cunetes,
en tot l’edén dolç de les mosques, en l’agulla del galop.
En l’ombra, habiten unes altres ombres: mai no moren en el granit,
ni en els enfeinats fils de saliva del vent.
Hi ha dies com un trepant apocalíptic dins de la consciència.
                      Tot acaba sent cendra, àdhuc els monopolis del pensament.

(Tot s’esdevé repugnant quan es va perdut en la profunditat
de les mosques; estèril de neutralitat. Visc de bufó
                                                o d’ocell desconegut en qualsevol gàbia.
Mai no he necessitat d’intermediaris per a colpejar-me el pit.
Sent la meua pell buidada de moltes flassades.
Així li cedesc al ponent que s’aboque una miqueta a la meua cara.)

Qui és qui a la recerca de les seues pròpies destruccions, els seus equívocs?
En tot cas un picota el dubte com si es tractés d’un itinerari.
De no ser per l’aridesa, mai no podria donar-li vida a la memòria…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ARIDEZ DEL PONIENTE

Deshago las rodillas en la penitencia de los sueños. Deshago los dinteles

                                                           convulsos de la saliva.

Muerdo la humedad de los remordimientos, sangro de vestigios.

Ruje el ojo en los ponientes disecados,

                                                               en las aguas viejitas de la cunetas,

en todo el edén dulce de las moscas, en la aguja del galope.

En la sombra, habitan otras sombras: nunca mueren en el granito,

ni en los atareados hilos de saliva del viento.

Hay días como un taladro apocalíptico dentro de la conciencia.

               Todo acaba siendo ceniza aun los monopolios del pensamiento.

(Todo resulta repugnante cuando uno anda perdido en la profundidad

de las moscas; estéril de neutralidad. Vivo de bufón

                                         o de pájaro desconocido en alguna jaula.

Jamás he necesitado de intermediarios para golpearme el pecho.

Oigo mi piel vaciada de muchas cobijas.

Así le cedo al poniente que se asome un poquito a mi cara.)

¿Quién es quién buscando sus propias destrucciones, sus equívocos?

En todo caso uno picotea la duda como si se tratase de un itinerario.

De no ser por la aridez, jamás podría darle vida a la memoria…

Barataria, 2017