HORES COMPTADES

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

HORES COMPTADES

Ja m'he acostumat al territori dels desassossecs a aqueixos llocs on no se succeeix la claredat: la cel·la fosca i freda la riallada aquosa del rellotge el crit desclavat dels megàfons els turmells ensagnats de la pols i aquesta mena d’apressada tristesa tot sembla impàvid davant dels ocells fan mal els sermons de les moixines en les dièresis de les parets morim d’esdrúixoles en els borinots de manera semblant s’esdevé amb el rovell de la barbàrie mentre un es passa l’alé desesperen els escopitalls de l’esperança i les setmanes de diccionaris en el sanglot i els diumenges en els cantons de les tombes em confon el niu de fum del tabac i aquesta felicitat àvida de formigues i aquesta secreció seminal de multituds en l’ajú sempre les hores troben les seues aigües mòbils en l’hiperbaton en el grunyit de saliva dels apòstrofs dol aquesta mena de fòsfors que es refusen als turmells: en els ulls les hores incolores comptades de l’escalfred damunt de la fullaraca (sempre hi ha set en els braços per més que l’oblit siga enorme sempre hi ha rugues en aqueixa altra finestra dels oblits i també hi ha noms que ens arraconen fins a badar la nostra respiració: es mor de camins es mor de fotografies es mor de preguntes i històries de tamborinets orbs es mor en dosis petites d’espines es mor de genolls cansats i de claus i portes i deutes d’alegria)

Després del temps el destret dels enrunaments i la memòria:

la terra de la darrera suma el silenci fosc mamà allà amb el seu pit oprimit 
i la seua mirada esguitada d’arbre…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

HORAS CONTADAS

Ya estoy acostumbrado al territorio de los desasosiegos a esos lugares donde no se sucede la claridad: la celda hosca y fría la carcajada acuosa del reloj el grito desclavado de los megáfonos los tobillos ensangrentados del polvo y esta suerte de urgida tristeza todo parece impávido frente a los pájaros duelen los sermones de las bacinicas en las diéresis de las paredes morimos de esdrújulas en los moscardones igual sucede con el moho de la barbarie mientras uno se abrocha el aliento desesperan los escupitajos de la esperanza y las semanas de diccionarios en el sollozo y los domingos en las esquinas de las tumbas me confunde el nido de humo del tabaco y esta felicidad ávida de hormigas y esta secreción seminal de multitudes en el ayuno siempre las horas encuentran sus aguas móviles en el hipérbaton en el gruñido de saliva de los apóstrofes duele esta suerte de fósforos que se rehúsan a los tobillos: en los ojos las horas incoloras contadas del escalofrío sobre la hojarasca (siempre hay sed en los brazos aun cuando el olvido sea enorme siempre hay arrugas en esa otra ventana de los olvidos y hay también nombres que nos arrinconan hasta quebrar nuestra respiración: se muere de caminos se muere de fotografías se muere de preguntas e historias de taburetes ciegos se muere en dosis pequeñas de espinas se muere de rodillas cansadas y de llaves y puertas y deudas de alegría)

Después del tiempo el apuro de los desmoronamientos y la memoria:

la tierra de la última suma el silencio oscuro mamá allí con su pecho oprimido 
y su mirada salpicada de árbol…