Imagen cogida del FB de Pere Bessó
ARIDESA
DEL PONENT
Desfaig els genolls en la penitència dels somnis. Desfaig les llindes
convulses de la saliva.
Mossegue la humitat dels penediments, sagne de vestigis.
Bramula l’ull en els ponents dissecats,
en les aigües velletes de les cunetes,
en tot l’edén dolç de les mosques, en l’agulla del galop.
En l’ombra, habiten unes altres ombres: mai no moren en el granit,
ni en els enfeinats fils de saliva del vent.
Hi ha dies com un trepant apocalíptic dins de la consciència.
Tot acaba sent cendra, àdhuc els monopolis del pensament.
(Tot s’esdevé
repugnant quan es va perdut en la profunditat
de les mosques; estèril de neutralitat. Visc de bufó
o d’ocell desconegut en qualsevol gàbia.
Mai no he necessitat d’intermediaris per a colpejar-me el pit.
Sent la meua pell buidada de moltes flassades.
Així li cedesc al ponent que s’aboque una miqueta a la meua cara.)
de les mosques; estèril de neutralitat. Visc de bufó
o d’ocell desconegut en qualsevol gàbia.
Mai no he necessitat d’intermediaris per a colpejar-me el pit.
Sent la meua pell buidada de moltes flassades.
Així li cedesc al ponent que s’aboque una miqueta a la meua cara.)
Qui és qui a la recerca de les
seues pròpies destruccions, els seus equívocs?
En tot cas un picota el dubte com si es tractés d’un itinerari.
De no ser per l’aridesa, mai no podria donar-li vida a la memòria…
En tot cas un picota el dubte com si es tractés d’un itinerari.
De no ser per l’aridesa, mai no podria donar-li vida a la memòria…
Poema
d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
ARIDEZ DEL PONIENTE
Deshago
las rodillas en la penitencia de los sueños. Deshago los dinteles
convulsos de la saliva.
Muerdo
la humedad de los remordimientos, sangro de vestigios.
Ruje el
ojo en los ponientes disecados,
en las aguas viejitas de la cunetas,
en todo
el edén dulce de las moscas, en la aguja del galope.
En la
sombra, habitan otras sombras: nunca mueren en el granito,
ni en
los atareados hilos de saliva del viento.
Hay
días como un taladro apocalíptico dentro de la conciencia.
Todo acaba siendo ceniza aun los
monopolios del pensamiento.
(Todo resulta repugnante cuando uno
anda perdido en la profundidad
de las moscas; estéril de neutralidad.
Vivo de bufón
o de
pájaro desconocido en alguna jaula.
Jamás he necesitado de intermediarios
para golpearme el pecho.
Oigo mi piel vaciada de muchas cobijas.
Así le cedo al poniente que se asome un
poquito a mi cara.)
¿Quién
es quién buscando sus propias destrucciones, sus equívocos?
En todo
caso uno picotea la duda como si se tratase de un itinerario.
De no
ser por la aridez, jamás podría darle vida a la memoria…
Barataria, 2017
No hay comentarios:
Publicar un comentario