lunes, 2 de noviembre de 2020

SENDER DE LLUNYANIES│ SENDERO DE LEJANÍAS

 

Imagen Pinterest


SENDER DE LLUNYANIES

 

 

Lluny enllà, una campada de pins fon l’eco dels vaixells i  la litúrgia del relleu de la nit. Sota les gambades del batec, el sender fa visible les màscares, les empremtes que els anys arrabassen, les absències que mai no s’esgoten ni tan sols en el llenguatge. Als peus romasos, les creus mudes de l’ànima i els ulls que ningú no veu en terra movedissa. I les mans que s’enreden en els cercles de les ombres. I la porta que sempre es troba en vigília darrere d’un cresol, o del teu nom mig nu, designi d’una fonètica remota.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

SENDERO DE LEJANÍAS

 

 

Allá lejos, una campada de pinos funde el eco de los barcos y la liturgia del relevo de la noche. Bajo las zancadas del pálpito, el sendero hace visible las máscaras, las huellas que los años arrebatan, las ausencias que nunca se agotan ni siquiera en el lenguaje. En los pies quedados, las cruces mudas del alma y los ojos que nadie ve en tierra movediza. Y las manos que se enredan en los círculos de las sombras. Y la puerta que siempre está en vigilia en pos de un candil, o de tu nombre semidesnudo, designio de una fonética remota.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga



DERIVA DE L’ALA│ DERIVA DEL ALA

 

Imagen Pinterest



DERIVA DE L’ALA

 


                                                                                    Estoy solo en el último tramo de la ausencia

y el dolor hace horizonte en mi demencia.

Manuel Maples Arce

 

 

És una llarga travessia creuar el pont de les cremades sense una clau que obra les portes de l’aigua de l’altre costat: fumeja la nafra de l’esperit com una estació d’ossos deixada a la intempèrie. Nascut del no-res, només cante l’abisme i la boira de les arenes movedisses del món, aquest pesar del soroll va, tot el que crepita al meu autoexili. Demà sempre em serà aliè el món, també serà sord l’ocell de la meua ànima, encara que fumege la teua boca al llindar de l’infinit. Hi ha abundor de penya-segats a l’alba de cada dia: crida el venciment de l’ala a la seua deriva d’hèlix.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

DERIVA DEL ALA

 

 

Estoy solo en el último tramo de la ausencia

y el dolor hace horizonte en mi demencia.

Manuel Maples Arce

 

 

Es una larga travesía cruzar el puente de las quemaduras sin una llave que abra las puertas del agua del otro lado: humea la llaga del espíritu como una estación de huesos dejada en la intemperie. Nacido de la nada, solo canto al abismo y a la niebla de las arenas movedizas del mundo, a ese sinsabor del ruido vano, a todo cuanto crepita en mi autoexilio. Mañana siempre me será ajeno el mundo, también será sordo el pájaro de mi alma, aunque humee tu boca en el umbral del infinito. Hay abundancia de acantilados en el alba de cada día: grita el vencimiento del ala en su deriva de hélice.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga