sábado, 12 de mayo de 2018

RICTUS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





RICTUS




En un paraigües d’espills es crema l’esclat de les mirades i s’enfonsen els silencis arrupits en el càntir.

Em menge el pol·len de la teua ombra mentre fique l’ala del barret en la lluna flotant de l’alé.

De la rosa, el rictus de la llebre i l’estrep arbitrari dels traus en el racó on es mosseguen les ungles del més enllà.

Sobre el mal averany del peix fregit en el rapte, el dit petit de les llagrimotes i el seu fanal de tinta afusellada.

És clar, després tractem de restaurar les ales trencades i fer un crit que rosegue i enderroque les parets.

—Queda l’empremta en la lladriola de les criptes i de segur, un brou de llençols sense descans.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RICTUS




En un paraguas de espejos se quema el estallido de las miradas y se desmoronan los silencios agazapados en el cántaro.

Me como el polen de tu sombra mientras meto el ala del sombrero en la luna flotante del aliento.

De la rosa, el rictus de la liebre y el estribo arbitrario de los ojales en el rincón donde se muerden las uñas del más allá.

Sobre el mal agüero del pez frito en el rapto, el dedo meñique de los lagrimones y su farol de tinta fusilada.

Claro, después tratamos de restaurar las alas rotas y dar un grito que roa y derribe las paredes.

—Queda la huella en la alcancía de las criptas y de seguro, un caldo de sábanas sin descanso.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

DESTÍ

Imagen: Pinterest






DESTÍ




(Algú mossegà xiprers en comptes de mar a l’hora d’obrir les parpelles; després, els fèretres en la boca.)

Polsa el calostre en la templa magolada del cranc, o en aquell ocell groc que dibuixem en l’estranyesa.

Per cert que les sordeses toquen a la distància i s’entumeix l’ombra del nosaltres en una llàgrima.

Després només ens resta acostar-nos al buit del nínxol.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESTINO




(Alguien mordió cipreses en vez de mar a la hora de abrir los párpados; después, los féretros en la boca.)

Pulsa el calostro en la sien magullada del cangrejo, o en aquel pájaro amarillo que dibujamos en la extrañeza.

Por cierto que las sorderas tañen a la distancia y se entumece la sombra del nosotros en una lágrima.

Después sólo nos queda arrimarnos al vacío del nicho.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga