miércoles, 18 de marzo de 2020

CAP AL TEU COS

Imagen Pinterest





CAP AL TEU COS




No necesitaría morir, ni vivir, si en su cuerpo pudiera
desplazarse y rodar como esa nube blanda
que se deshace al fin de la inconsciencia.
Aurora Luque




Vull partir una altra vegada cap a la nit de les lletanies dels teus pètals,
entre un frec de parets esguitades de tendresa,
i una porta oberta que no done lloc a l’ensopegada del teu pit.
Només vull una boca que no prodigue ni fred ni fàstic,
ni fantasmes: una ebriesa que mai no envellesca,
un acostament als teus ulls, a la set dels teus porus i que mai no decline
en l’ascens, ni trenque el cristall de les exsudacions.
Als teus pits ebris, els ocells m’obliguen a beure el teu cerç.
Ací els mil·límetres de les mans fregant el riu i la seua insondable
llegenda i la seua festa d’interminables episodis.
Així l’ànima es nuga al cos, s’acalla, com un son esvaït
en l’ombra: en l’espill, el pes de la vigília.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HACIA TU CUERPO




No necesitaría morir, ni vivir, si en su cuerpo pudiera
desplazarse y rodar como esa nube blanda
que se deshace al fin de la inconsciencia.
Aurora Luque




Quiero partir otra vez hacia la noche de las letanías de tus pétalos,
entre un roce de paredes salpicadas de ternura,
y una puerta abierta que no dé lugar al traspié de tu pecho.
Solo quiero una boca que no prodigue ni frío ni asco,
ni fantasmas: una ebriedad que nunca envejezca,
una cercanía a tus ojos, a la sed de tus poros y que jamás decline
en el ascenso, ni rompa el cristal de las exudaciones.
En tus senos ebrios, los pájaros me obligan a beber tu cierzo.
Ahí los milímetros de las manos rozando el río y su insondable
leyenda y su fiesta de interminables episodios.
Así el alma se anuda al cuerpo, se acalla, como sueño desvanecido
en la sombra: en el espejo, el peso de la vigilia.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

SET DISSOLTA

Imagen FB de Pere Bessó





SET DISSOLTA




Porte en la meua intel·ligència aquesta nostàlgia de vells naufragis que a estones trenquen les venes: el cos i els seus desigs esguitats de cendra, la set dissolta o en trossets d’enderrocs. Dolen en el cos totes les nits tetelques en un país d’ombres. I resistesc a la destrucció i als cadàvers que bronzegen el meu alè. En algun lloc, el sexe aguaita el suïcidi de les circumstàncies, o aquell paradís que només entreveiem en la joia de dos cossos incendiats. Si alguna cosa ens queda al final del viatge, és aquesta caixeta de fusta desinflada per a guardar les llunyanies: el fèretre és l’absurd de les nostres ombres.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SED DISUELTA




Llevo en mi inteligencia esa nostalgia de viejos naufragios que a ratos rompen las venas: el cuerpo y sus deseos salpicados de ceniza, la sed disuelta o en trocitos de escombros. Duelen en el cuerpo todas las noches tetelques en un país de sombras. Y resisto a la destrucción y a los cadáveres que broncean mi aliento. En algún sitio, el sexo aguarda el suicidio de las circunstancias, o aquel paraíso que solo atisbamos en el alborozo de dos cuerpos incendiados. Si algo nos queda al final del viaje, es esa cajita de madera desinflada para guardar las lejanías: el féretro es el absurdo de nuestras sombras.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga