viernes, 3 de enero de 2020

ACÍ SEMPRE ELS CARRERS

Imagen FB de Pere Bessó






ACÍ SEMPRE ELS CARRERS




Ací sempre els carrers i les seues harmonies llunyanes: en cada travessia hi ha borrosos xiprers com una eternitat de solituds que ha tallat l’alè. Nosaltres, cecs d’infinit, hem amarat de coàguls la travessia i entès que el destí té la seua pròpia mística: peregrinar, si de cas, en el vent de l’absolut. De vegades la llum es fuga de l’ànima per fer-nos comprendre la nit, la nit que ens amaga en els jardins de la son. Supose que en la darrera pedra que lluquem, advertim la trascendència de l’Esperança.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AQUÍ SIEMPRE LAS CALLES




Aquí siempre las calles y sus lejanas armonías: en cada travesía hay borrosos cipreses como una eternidad de soledades que ha tallado el aliento. Nosotros, ciegos de infinito, hemos empapado de coágulos la travesía y entendido que el destino tiene su propia mística: peregrinar, acaso, en el viento del absoluto. A veces la luz se fuga del alma para hacernos comprender la noche, la noche que nos oculta en los jardines del sueño. Supongo que en la última piedra que atisbamos, advertimos la trascendencia de la Esperanza.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

AHIR RES MÉS

Imagen FB de Pere Bessó





AHIR RES MÉS




Ahir. Ahir, res més, traient el cap en la teua boca de peixos descalços,
en el jonc dels teus porus inefables, lasciva a l’ordit
de l’espuma en un litoral d’incandescències,
immensa com la fam del vent sense brida, latent i violenta
en l’escalpel del desig.
Ara res no té nom. Res no és, excepte el gel de pedra
on descanse, el reble que em torna a les cicatrius.
Entre ahir i avui, però, l’obsés feu de les lluernes,
la més inimaginable gosadia: cremar en la pira com un sibarita.
.
. POEMA D’ANDRÉ CRUCHAGA TRADUÏT EN CATALÀ PER PERE BESSÓ




AYER NADA MÁS




Ayer. Ayer, nada más, asomándome en tu boca de peces descalzos,
en el junco de tus poros inefables, lasciva en la urdimbre
de la espuma en un litoral de incandescencias,
inmensa como el hambre del viento sin brida, latente y violenta
en el escalpelo del deseo.
Ahora nada tiene nombre. Nada es, salvo el hielo de piedra
donde descanso, el cascajo que me devuelve a las cicatrices.
Pero entre ayer y hoy, lo obseso hizo de las luciérnagas,
la más inimaginable osadía: arder en la pira como un sibarita.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga