lunes, 31 de agosto de 2020

VIVÈNCIES │ VIVENCIAS

Imagen FB de Pere Bessó






VIVÈNCIES




Floreixen els engolidors bruts de la sang en aquests carrers coberts de colps. Com a rellotges dissecats, les finestres ofegades a la gola, les agulles de cap repetides de les pors, els mercats que escupen fetors semblants a l’odi. —Vostè sap que ací estan trencats els jardins, excepte la impunitat del crim que explora diversos camins. En la sal despietada del peix nocturn de la tempesta, el xàfec és real, ací, en aquestes parpelles fetes de terra i desvetlaments.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VIVENCIAS




Florecen los tragantes sucios de la sangre sobre estas calles cubiertas de golpes. Como relojes disecados, las ventanas ahogadas en la garganta, los alfileres repetidos de los miedos, los mercados que escupen hedores parecidos al odio. —Usted sabe que aquí están rotos los jardines, salvo la impunidad del crimen que explora diferentes caminos. En la sal despiadada del pez nocturno de la tormenta, el aguacero es real, aquí, en estos párpados hechos de tierra y desvelos.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

CONJETURA │ CONJETURA

Imagen FB de Pere Bessó





CONJECTURA




S’ha amansit l’ombra del bosc al meu pit i insubornable la nit que m’assetja als costats. I, tanmateix, ací, el tropell de la pluja que passa per davall de les ossades. No sé si encara fan mal els vestíbuls oberts de la son, l’espera que només desapareix a la intempèrie de la tomba. No sé si després del crit del vent, s’afona l’ànima en la vetla. Al capdavall, sempre m’acoste a la finestra perquè els meus ulls continuen cremant en el pressentiment.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONJETURA




Se ha vuelto mansa la sombra del bosque en mi pecho e insobornable la noche que me asedia en los costados. Y, sin embargo, aquí, el tropel de la lluvia que pasa debajo de las osamentas. No sé si duelen todavía los zaguanes abiertos del sueño, la espera que solo desaparece en la intemperie de la tumba. No sé si tras el grito del viento, se ahonda el alma en la vigilia. A fin de cuentas, siempre me acerco a la ventana para que mis ojos sigan ardiendo en el presentimiento.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga