miércoles, 3 de agosto de 2022

ABANDONAMENT PERDURABLE│ ABANDONO PERDURABLE

 

Imagen FB de Pere Bessó


ABANDONAMENT PERDURABLE

 

 

Crema la tardor amb les seues frenètiques fulles. Vostè, gris des dels arbres.

Ja als ulls veiem la llum en fuga, el que creguí en veu closa.

Se’n fuig la pira al frec de l’alè, (el monòleg és puntual

en aquesta faena de promptuari), les hores que mosseguen al temps que es fan

llunyanies els matins de cada dia. La veu es trenca.

—Res no és després de l’èxtasi i l’albir, excepte aquest temps

que s’esllavissa en l’oblit: el buit també té el seu conjur en l’ala

d’ossos que pulsa als braços. Al meu tamboret es perllonguen

els records, i la penombra cega als braços.

(Després de tot, ens alimentem de nostàlgies, sempre anem

ebris d’estranyes paraules, i d’extingides segues.)

La nit ha arribat, però continue despert desfent la pluja.

«Només la meua fúria d’home en les clivelles de tu mateix.»

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

ABANDONO PERDURABLE

 

 

Arde el otoño con sus frenéticas hojas. Usted, gris desde los árboles.

Ya en los ojos se ve la luz en fuga, lo que creí en voz cerrada.

Se fuga la pira al roce del aliento, (el monólogo es puntual

en esta faena de prontuario), las horas que muerden mientras se hacen

lejanías las mañanas de cada día. La voz se quiebra.

—Nada es después del éxtasis y el albedrío, salvo ese tiempo

que se desliza en el olvido: el vacío también tiene su conjuro en el ala

de huesos que pulsa en los brazos. En mi taburete se prolongan

los recuerdos, y la penumbra ciega en los brazos.

(Después de todo, nos alimentamos de nostalgias, siempre vamos

ebrios de extrañas palabras, y de extintas siegas.)

La noche ha llegado, pero sigo despierto deshaciendo la lluvia.

«Sólo mi furia de hombre en las grietas de ti misma.»

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

© André Cruchaga