domingo, 12 de enero de 2020

DESENCONTRE AMB LA LLUM

Imagen FB de Pere Bessó





DESENCONTRE AMB LA LLUM




Davant del desencontre amb la llum, aquest argent viu al pit.
Cada vegada muden els amants en la tempesta de les setmanes:
Damunt de les llambordes del cerç nocturn, el fred orb del ciment
i els seus comensals de cendra petrificada.
De vegades és només el núvol cec que deixa als ulls la seua bicicleta grisa,
o les impudícies que graten l’horitzó i tomben els ocells.
De vegades ric davant de la densitat de qualsevol carrer:
en quin món no governen les terribles destrals de la por?
En quin filferro es poden penjar els centímetres de fetor,
o el pànic que ens acarona amb la seua mà negra?
Al nostre voltant, els desencontres i clavegueres a l’ordre
del dia a dia, com el mercat dels esparadraps a la boca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESENCUENTRO CON LA LUZ




Ante el desencuentro con la luz, este azogue en el pecho.
Cada vez mutan los amantes en la tormenta de las semanas:
sobre los adoquines del cierzo nocturno, el frío ciego del cemento
y sus comensales de ceniza petrificada.
A veces es solo la nube ciega que deja en los ojos su bicicleta gris,
o las impudicias que arañan el horizonte y tumban los pájaros.
A veces río frente a la densidad de cualquier calle:
¿en qué mundo no gobiernan las terribles hachas del miedo?
¿En qué alambre se pueden colgar los centímetros de hediondez,
o el pánico que nos acaricia con su mano negra?
Alrededor nuestro, los desencuentros y alcantarillas a la orden
del día a día, como el mercado de los esparadrapos en la boca.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

ENIGMA DE LA CONTEMPLACIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





ENIGMA DE LA CONTEMPLACIÓ




Entre les reixes de boira veig els cementiris cap al tard dels jardins. És una mar grisa que es confon amb la llunyania. Desmaien les rellotgeries en cada paraula, la soledat que juga amb els vells balcons de la infància, la sal fins al coll amb cert cinisme. Calle davant de la duresa. Ací fan mal els cavalls perennes del temps i, al seu torn, la transitorietat de la fusta. Tot el que anomenem i deixa la seua empremta com un dolç arpó al pit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ENIGMA DE LA CONTEMPLACIÓN




Entre las verjas de niebla veo los cementerios atardecidos de los jardines. Es un mar gris que se confunde con la lejanía. Desmayan las relojerías en cada palabra, la soledad que juega con los viejos balcones de la infancia, la sal hasta el cuello con cierto cinismo. Callo frente a la dureza. Aquí duelen los caballos perennes del tiempo y, a su vez, la transitoriedad de la madera. Todo lo que nombramos y deja su huella como un dulce arpón en el pecho.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga