martes, 9 de octubre de 2018

MUR A LES FOSQUES

Imagen FB de Pere Bessó






MUR A LES FOSQUES




En la llum del pit, les mil batalles del vent. L’horitzó que s’alça com si interpel·lara els sentits. Mai no acaba la set dels espills, ni la sal fosa en el mocador: portem incendis congelats als muscles i sang de carnisseries endèmiques. Dansa la nuesa damunt de la pedra que creix en les depredacions. Després de tot, el mur de la nafra és lenta agonia, riu d’interminables cadenes, ara vençuda en l’ull del voltor.

L’embalum de la nit despulla els vitralls: i així, a les fosques, la memòria. No res més ferotge que llegir la brasa quan es dessagna sense saber que el crit mossega la deshora. I tornar al caos de la rosa incolora una vegada darrere de l’altra…

I obligar-nos a dissoldre els colors de la tempesta, o despullar els bocinets d’odi que espurnegen als ulls. O cremar en aquell pit primer de l’aurora.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MURO A OSCURAS




En la luz del pecho, las mil batallas del viento. El horizonte que se alza como interpelando los sentidos. Nunca acaba la sed de los espejos, ni la sal derretida en el pañuelo: llevamos incendios congelados en los hombros y sangre de carnicerías endémicas. Danza la desnudez sobre la piedra que medra en las depredaciones. Después de todo, el muro de la llaga es lenta agonía, río de interminables cadenas, altar vencido en el ojo del buitre.

El bulto de la noche despoja los vitrales: y así, a oscuras, la memoria. Nada más fiero que leer la brasa cuando se desangra sin saber que el grito muerde la deshora. Y volver al caos de la rosa incolora una y otra vez…

Y obligarnos a disolver los colores de la tormenta, o desnudar los pedacitos de odio que centellean en los ojos. O arder en aquel pecho primero de la aurora.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga