lunes, 25 de junio de 2018

AQUARI PREDESTINAT

Imagen Pinterest






AQUARI PREDESTINAT




Ens inunda l’aquari de la predestinació i la seua remota esfinx de pals. Als cellers del crit, les escumes roges de la fosforescència. (Boques enormes mosseguen la fusta de la roca del tròpic ressuscitada. Mitjançant l’amulet dels somnis, les pol·lucions líquides de la tempesta.)

Després, els vagues sostres de la fogata. El mar ofegat i infinit.

I fins i tot el resplendor inflat de la ferida.

(En acabant sacsege el desordre i així, potser, la set que encara pervisca en la gola: torne a ser humà amb els meus ulls enfonsats en el ponent.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ACUARIO PREDESTINADO




Nos inunda el acuario de la predestinación y su remota esfinge de mástiles. En las bodegas del grito, las espumas rojas de la fosforescencia. (Enormes bocas muerden la madera de la roca del trópico resucitada. A través del amuleto de los sueños, las poluciones líquidas de la tormenta.)

Después, los vagos techos de la fogata. El mar ahogado e infinito.

Y hasta el resplandor henchido de la herida.

(Luego sacudo el desorden y así, acaso, la sed que todavía perviva en la garganta: vuelvo a ser humano con mis ojos hundidos en el poniente.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga