jueves, 12 de julio de 2018

ORTOPÈDIA DE LA DEMÈNCIA

Imagen FB de Pere Bessó






ORTOPÈDIA DE LA DEMÈNCIA




Davall de la pell, l’abisme dels anys: el parrac fulmina el pati de les mirades. Rostres nocturns deambulen en el monyó de la meua demència.

Al voltant de les alarmes suren cossos atroços, aquestes paraules que es desprenen de rostres consumats.

S’ensopeguen els lletreigs de l’hivern en murs destenyits.

Ningú no coneix tanta presó com els morts: Fan mal tots els taüts nàufrags de la deshora i les infàncies recobrades en el dol i els extrems del granit.

(Algun braç frugal ens fa mal bíblicament. Sobris espectres llepen les temples, mentre el voltor furga en les nostres llàgrimes.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ORTOPEDIA DE LA DEMENCIA




Debajo de la piel, el abismo de los años: el andrajo fulmina el patio de las miradas. Rostros nocturnos deambulan en el muñón de mi demencia.

Alrededor de las alarmas flotan cuerpos atroces, esas palabras que se desprenden de rostros consumados.

Tropiezan los deletreos del invierno en muros desteñidos.
Nadie conoce tanta cárcel como los muertos: duelen todos los ataúdes náufragos de la deshora y las infancias recobradas en el luto y los extremos del granito.

(Algún brazo frugal nos duele bíblicamente. Sobrios espectros lamen las sienes, mientras el buitre hurga en nuestras lágrimas.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga