viernes, 29 de junio de 2018

ESQUINÇAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESQUINÇAMENT




Qui sabé de morts viu caure també l’Esperança: ara és làpida la mitja lluna de les llanternes amotinades en les juntures de la gola. (Al costat de les fosses, aquella efervescència de la desesperació. Tot es reduí a ombra d’ossos al paladar.)

Mai no fou fàcil combatre el fàstic en vigília permanent, ni rastrejar el cor del País sense pústules.

—Sempre mor prompte el que un estima: només es crema amb el cor sec dels cementiris.

(Durant les nits, per mer joc, procure ordenar els trossets d’aquest amor violent que em devora. O tracte de botar pàgina, per si de cas s’acosta alguna claredat.)

Per la resta continua la disbauxa en el seu taller enardit.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RASGADURA




Quien conoció de muertes vio caer también la Esperanza: ahora es lápida la medialuna de las linternas amotinadas en las junturas de la garganta. (Junto a las fosas, aquella efervescencia de la desesperación. Todo se redujo a sombra de huesos en el paladar.)

Nunca fue fácil combatir el asco en permanente vigilia, ni rastrear el corazón del País sin pústulas.

—Siempre muere pronto lo que uno ama: sólo se arde con el corazón seco de los cementerios.

(Durante las noches, por mero juego, procuro ordenar los pedacitos de ese amor violento que me devora. O trato de saltar la página por si acaso, se avecina alguna claridad.)

Por lo demás sigue el desenfreno en su taller enardecido.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga