lunes, 24 de septiembre de 2018

MEDITACIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





MEDITACIÓ




Damunt de la meua pell, ja deslligades les mortalles i les ombres que omplin les temples: reassumesc el voltor del rellotge i la seua pantanosa amenaça. Res no resta quan el rovell rosega els ossos i la mendicitat dels dies ens persegueix més enllà de l’ombra de l’insomni. 

Ens amenaça la claror de l’absurd i sovint el bisturí de les tipografies, el raig d’aigua lleuger de la llum.

Recull ininterrompudament les despulles de l’espill i la nuesa trencada de la memòria: el vertigen té la fesomia de la fugacitat, el repertori, potser, de tot l’inexorable.

En el sens fi jau l’escòria d’aquella ciutat silenciosa de la infància, la nit sense hostes, ni testimonis.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MEDITACIÓN




Sobre mi piel, ya desatadas las mortajas y las sombras que colman las sienes: reasumo el buitre del reloj y su pantanosa amenaza. Nada queda cuando la herrumbre roe los huesos y la mendicidad de los días nos persigue más allá de la sombra del insomnio. 

Nos amenaza el claror del absurdo y a menudo el bisturí de las tipografías, el chorro de agua, ligero de la luz.
Recojo ininterrumpidamente los despojos del espejo y la desnudez rota de la memoria: el vértigo tiene la fisonomía de la fugacidad, el repertorio, acaso, de todo lo inexorable.

En el sinfín yace la escoria de aquella ciudad silenciosa de la infancia, la noche sin huéspedes, ni testigos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga