domingo, 3 de febrero de 2019

DAVANT DE L’ESPILL

Imagen FB de Pere Bessó





DAVANT DE L’ESPILL




Hice todo lo que en mi mano había para salvarte,
no obstante, me pesan demasiado tus cenizas.
Carlos Barral




L’única síntesi possible és aquest desvetlament de cendra sobre setmanes de neguit i incandescència. No hi ha eternitat a l’espill. Acabem sent aquesta pregona soledat dels pretèrits. A la deriva, és clar, el cor cec que se entendreix. Res no li desoí a l’arc del cel, ni tan sols al femer de les nostres ombres. Ho fiu tot i escriví un epitafi en el paradís i tot.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FRENTE AL ESPEJO




Hice todo lo que en mi mano había para salvarte,
no obstante, me pesan demasiado tus cenizas.
Carlos Barral




La única síntesis posible es este desvelo de ceniza sobre semanas de desazón e incandescencia. No hay eternidad en el espejo. Acabamos siendo esa honda soledad de los pretéritos. En la deriva, claro, el ciego corazón que se enternece. Nada le desoí al arcoíris, ni siquiera al muladar de nuestras sombras. Lo hice todo y hasta escribí un epitafio en el paraíso.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

VASTITUD

Imagen FB de Pere Bessó





VASTITUD




Odie de vegades les reminiscències i la indefensió que m’obliga a mossegar la pròpia ferida, a conviure entre murs, a ser part de la novel·la negra del malmés i escriure: en el territori de la claredat, per cert, no hi ha miratges, ni aquelles ambigüitats que obliguen a caminar per superfícies sinuoses. (Som estranys ossos triturats per l’asfíxia de l’instint. Som invisibles davant del mutisme. Només paret i indigència en les lliçons de la nit. Damunt de nosaltres s’alcen ombres de trens i armaris de paret sense ungüents.) 
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VASTEDAD




Odio a veces las reminiscencias y la indefensión que me obliga a morder la propia herida, a convivir entre muros, a ser parte de la novela negra de lo maltrecho y escribir: en el territorio de la claridad, por cierto, no hay espejismos, ni aquellas ambigüedades que obligan a caminar por superficies sinuosas. (Somos extraños huesos triturados por la asfixia del instinto. Somos invisibles frente al mutismo. Sólo pared e indigencia en las lecciones de la noche. Sobre nosotros se levantan sombras de trenes y alacenas sin ungüentos.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

SUBVERSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





SUBVERSIÓ




Davant del llindar vermell del pit, el desig de subvertir la campana de sucre del sospir. Em finque en la sina i ací la brisa com areneta tocant la pèrdua. En l’entramat, acaricie el tule de l’aixella i em somorgolle en la seua superfície. En el trajecte, el colpetejament dels porus i les parets difuminades dels ulls. En el cos consumat, és possible travesar el port, o agafar l’atri suïcida del successiu ensorrament.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SUBVERSIÓN




Frente al umbral rojo del pecho, el deseo de subvertir la campana de azúcar del suspiro. Me afinco en el seno y ahí la brisa como arenilla tocando el extravío. En el entramado, acaricio el tule de la axila y me sumerjo en su superficie. En el trayecto, el golpeteo de los poros y las paredes difuminadas de los ojos. En el cuerpo consumado, es posible atravesar el puerto, o asir el atrio suicida del sucesivo derrumbe. 
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

INCLEMÈNCIA DEL PRESENT

Imagen FB de Pere Bessó





INCLEMÈNCIA DEL PRESENT




Des d’aquelles portes en desbandada, fixe el meu aleteig en el batec líquid dels afluents. Mai el present no ha sigut generós amb cada instant de la meua ceguesa: una gàbia darrere una altra, esquinça o desmembra les ulleres de la sal acumulada en l’alé. A voltes les matinades esteses com un grapat de morts. Jugue a ser errant en una ciutat que no conec, o en un paradís on manquem d’oracles.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INCLEMENCIA DEL PRESENTE




Desde aquellas puertas en desbandada, fijo mi aleteo en el latido líquido de los afluentes. Nunca el presente ha sido generoso con cada instante de mi ceguera: una jaula tras otra, desgarra o desmiembra las ojeras de la sal acumulada en el aliento. A veces las madrugadas tendidas como un puñado de muertos. Juego a ser errante en una ciudad que no conozco, o en un paraíso donde se carece de oráculos.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga