PASSATGER IMMÒBIL

Imagen FB de Pere Bessó

PASSATGER IMMÒBIL

Em sobreviuen els trens grocs de la brasa i el llum rovellat de la finestra, la gespa inacabable de la boira i aquella taula de l’espera quan entra la nit. (Així m’adone que passen els ocells per l’estació de fam dels meus ulls.)

De vegades és laberint la trinxera roja de les ovelles. Cada vegada que dorm creixen els vells crits de la cendra. L’hivern verd entre reflectors o aquestes ganes de no envellir davant d’un somriure. En la foscor cavalca la molsa sense cap armistici.

Lladruguen els gossos com el silenci verge del cel: si hi ha cap alteritat és la del mussol fondejat enmig de la negror.

No hi ha temps futur per als meus trens de fusta, ni peixos dolços amb el sabor del foc, ni aigües que renten l’oblit. Ací des de sempre mosseguen els mals de cap i aquest rastre, de vegades ronc de les teues cuixes. I aquests turons de cadàver baixant a la meua boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PASAJERO INMÓVIL

Me sobreviven los trenes amarillos de la brasa y la lámpara oxidada de la ventana, el césped inacabable de la niebla y aquella mesa de la espera cuando entra la noche. (Así me doy cuenta que pasan los pájaros sobre la estación de hambre de mis ojos.)

A veces es laberinto la trinchera roja de las ovejas. Cada vez que duermo crecen los viejos gritos de la ceniza. El invierno verde entre reflectores o estas ganas de no envejecer frente a una sonrisa. En lo oscuro cabalga el musgo sin ningún armisticio.

Aúllan los perros como el silencio virgen del cielo: si hay alguna otredad es la del búho fondeado en medio de la negrura.

No hay tiempo futuro para mis trenes de madera, ni peces dulces con el sabor del fuego, ni aguas que aclaren el olvido. Aquí desde siempre muerden los dolores de cabeza y ese rastro, a veces ronco de tus muslos. Y esas colinas de cadáver bajando a mi boca.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

AL·LEGORIA DE NÀUFRAGS

Imagen FB de Pere Bessó

AL·LEGORIA DE NÀUFRAGS

Als afores de les meues mans, un gos m’acaramulla dels seus lladrucs: és la nit la seua cega al·legoria de nàufrags. Són els pals que ordeixen en l’espill l’ansietat irrespirable del desolat. Potser el rostre ja s’ha acostumat al desmesurat? —La tinta es dissol com un celler tremolós entre totes les meues indigències.

Pertanyc a l’abisme de les deshores i a aquestes aigües que s’emboliquen en l’escuma: sempre l’esplendor em semblà fatu en la ferida. Tot sol descendeix el peix de la foscor amb les premonicions de la carn degollada. No hi ha portes líquides, excepte la vigília del caçador d’absències.

(Tot està escampat com les paraules gastades en les andanes. Encara que em refuse a la còpula amb les engrunes, la gàbia mai no deixa de ser mirall. És terrible la cacofonia de les clavegueres i la sintaxi dels bordells. De vegades em semblen insolubles al paladar totes les exhumacions.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ALEGORIA DE NÁUFRAGOS

En las afueras de mis manos, un perro me colma con sus aullidos: es la noche y su ciega alegoría de náufragos. Son los mástiles que urden en el espejo la ansiedad irrespirable de lo desolado. ¿Acaso el rostro ya se ha acostumbrado a lo desmedido? —La tinta se disuelve como una bodega temblorosa entre todas mis indigencias.

Pertenezco al abismo de las deshoras y a esas aguas que se enredan en la espuma: siempre el esplendor me pareció fatuo en la herida. A solas desciende el pez de la oscuridad con las premoniciones de la carne degollada. No hay puertas líquidas, salvo la vigilia del cazador de ausencias.

(Todo está derramado como las palabras gastadas en los andenes. Aunque me rehúso a la cópula con las migajas, la jaula jamás deja de ser espejismo. Es terrible la cacofonía de las cloacas y la sintaxis de los lupanares. A veces me parecen insolubles al paladar todas las exhumaciones.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga