Imagen cogida de la red
DUR PONENT
Si fos necessari he de posar la cara damunt de l’asfalt i ser fidel
malgrat tot.
Hi ha cresols que només acorden amb l’ardor de la foscor.
El ponent, ara, resulta ser una finestra fora de context, nus violent.
Les ànsies dessagnen qualsevol estretor de l’asfíxia, el colp és dur
en la nuesa dels ulls, en el muntó de boques alleugerint-se,
les anatomies de les papades i els barrets.
Davant del ponent, els horrors vernacles del tall, la terra detinguda
en la seua lluna fosca, les paraules rendides com asfalt en la boca.
Un porta sobre les espatlles un embalum de vents.
Cap a l’espill, les burilles de la respiració com parents adormits.
De segur correspon a la zoologia
aquesta excelsitud d’esperits.
A voltes toca beure l’aigua del gust de
les llàgrimes i cremar els mesos
per a reduir els perills, agafar amb pinces els sospirs, alçar el dit índex
només
si s’escau, fer una altra estàtua o farcell en el sòl de la pàtria.
(Les coses
són així. Sovint és necessari reinventar els
personatges
o pròcers,
posar nous estreps a la albarda, col·locar flors a les autòpsies,
o, en tot
cas, fer-li una autopista als amfiteatres nacionals.)
Algú segur que voldrà invocar Diògenes per abrasar tantes ombres foses,
(tot intent de vulgaritat pot ser apocalíptic), per això,
a la barbàrie i als seus botxins, se’ls ha de lliurar condecoracions.
El món és més humà quan s’hi contempla el vol de vilans…
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
DURO
PONIENTE
Si fuese necesario debo colocar mi cara sobre el asfalto y ser fiel pese
a todo.
Hay candiles que solo transan con el ardor de lo oscuro.
El poniente, ahora, resulta ser una ventana fuera de contexto, violento
nudo.
Las ansias desangran cualquier estrechez de la asfixia, el golpe es duro
en la desnudez de los ojos, en el montón de bocas aligerándose,
a la sorda impudicia de quienes cabildean sin rectificar los sueños y la
muerte,
las anatomías de las papadas y los sombreros.
De cara al poniente, los horrores vernáculos del filo, la tierra detenida
en su luna oscura, las palabras rendidas como asfalto en la boca.
Uno lleva sobre los hombros un bulto de vientos.
Hacia el espejo, las colillas de la respiración como deudos adormecidos.
De seguro corresponde a la zoología esta excelsitud de espíritus.
A veces hay que beber el agua del sabor de las lágrimas y quemar los
meses
para reducir los peligros, coger con pinzas los suspiros, levantar el
dedo índice
solo si es necesario, hacer otra estatua o petate en el suelo de la
patria.
(Las cosas
son así. A menudo es necesario reinventar los personajes
o
próceres, ponerle nuevos estribos a la albarda, colocarle flores a las
autopsias,
o, en todo
caso, hacerle una autopista a los anfiteatros nacionales.)
Alguien de seguro querrá invocar a Diógenes para abrasar tantas sombras
derretidas, (todo intento de vulgaridad puede ser apocalíptico), por eso,
a la barbarie y a sus verdugos, hay que entregarles condecoraciones.
El mundo es más humano cuando se contempla allí, el vuelo de vilanos…
Barataria, 2016
