sábado, 21 de julio de 2018

INCREDULITAT

Imagen FB de Pere Bessó





INCREDULITAT




No crec en una mort única. La vida és, a ver dir, un bisturí de circumcisions lentes i diferents. 

Tampoc en la línia de cactus dels rellotges als dits, ni en les bombolles líbides de les bugaderies, ni en les fruites que s’incendien en la nit.

Martelleja el crit en les ferreteries i ací la memòria entreobri els seus avalots, les joguineries immobilitzades dels astres.

(De l’alfabet crivellat de les ombres em queden els trossets devorats de la ferida: no pas la lluna ni els seus velams. Només sóc un ocell analfabet de fullatges que s’ofega en el no-res.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




INCREDULIDAD




No creo en una sola muerte. La vida es, a decir verdad, un bisturí de lentas y variadas circuncisiones. 

Tampoco en la línea de cactus de los relojes en los dedos, ni en las burbujas líbidas de las lavanderías, ni en las frutas que se incendian en la noche.

Martillea el grito en las ferreterías y ahí entreabre la memoria sus motines, las jugueterías inmovilizadas de los astros.

(Del alfabeto acribillado de las sombras, me quedan los pedacitos devorados de la herida: no la luna y sus velámenes. Sólo soy un pájaro analfabeto de follajes que se ahoga en la nada.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

PETITES MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó





PETITES MISÈRIES




A la mà buida del crit, les hores amb tripulació abissal. Tot sembla oblit violent i inassolibles els amulets. Brama la fulla que cau vençuda en la seua remor.

Enmig del batec i les marees, la molsa salvatge dels somnis: en el desterrament, les promeses incomplides. Batega, aspra, la roba de la intempèrie i l’udol de les antípodes.

(Estreny la set a l’erm, aquest sense trens, sense ales, sense infinit. Creix la mala herba i les pors fins a ser insomni l’enrenou. Al rostre es dibuixen taüts insomnes i fosses incandescents.)

D’aquell escull només em resta la pèrdua a la boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PEQUEÑAS MISERIAS




En la mano vacía del grito, las horas con tripulantes abisales. Todo parece violento olvido e inasibles los amuletos. Vocifera la hoja que cae vencida en su murmullo.

Entre el latido y las mareas, el musgo salvaje de los sueños: en el destierro, las promesas incumplidas. Palpita, áspera, la ropa de la intemperie y el aullido de las antípodas.

(Aprieta la sed sobre el páramo, ése sin trenes, sin alas, sin infinito. Crece la maleza y los miedos hasta ser insomnio el trajín. En el rostro se dibujan ataúdes insomnes y fosas incandescentes.)

De aquel escollo, sólo me queda el extravío en la boca.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga