sábado, 23 de noviembre de 2019

PASSEM DE LA LLUM

Imagen FB de Pere Bessó





PASSEM DE LA LLUM




Passem de la sintaxi de la llum, a un rostre de paraules fosques.
En el cometa trencat de les reminiscències, intuim
la perversitat d’anar descalços, sense més epifania, de sobte,
que les calamitats que propicia l’efímer.
Ja disgregada la claredat, la duplicitat inexorable de les ombres,
o la nit que ens remet a un altre espill d’atris madurs.
En l’erm de la foscor, també el desvetlament a borbollons.
Mai no trenca l’alba, encara que lavem els espills i augmenten
en la tempesta, enfiladisses darrere del ràfec dels núvols.
.
Poema d´ANDRE CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PASAMOS DE LA LUZ




Pasamos de la sintaxis de la luz, a un rostro de palabras oscuras.
En el cometa roto de las reminiscencias, intuimos
la perversidad de andar descalzos, sin más epifanía, de repente,
que las calamidades que propicia lo efímero.
Ya disgregada la claridad, la duplicidad inexorable de las sombras,
o la noche que nos remite a otro espejo de maduros atrios.
En el páramo de la oscuridad, también el desvelo a borbollones.
Nunca amanece por más que lavemos los espejos y arrecien
en la tormenta, enredaderas detrás del alero de las nubes.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

CORRIA PEL SENDER

Imagen FB de Pere Bessó





CORRIA PEL SENDER




Corria per aquell sender amb la seua transitorietat dolorosa:
Era, potser, l’afluent de l’aigua que desemboca
i es perd en tocar la deshora, pluja immòbil que frega els ulls.
En la brevetat de les hores,
la pedra impassible reduïda a carronya, o os d’udols.
Què ens sobreviu després del suplici de la tragèdia? Sempre
hi ha aquest joc d’haver sigut sense ser, de marxar sense avançar
enmig de diverses caretes de l’oblit: tot s’hi reduceix, llavors,
a les travessies de la despulla a la mitjanit.
En la saviesa de la creu, ens tornem en cresol de paradoxes.
Aíxí, el sender, deixa de ser el paradís somiat per a esdevindre
somni atàvic, ràfega de sal a l’ull de la fullaraca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CORRÍA A TRAVÉS DEL SENDERO




Corría a través de aquel sendero con su transitoriedad dolorosa:
Era, quizás, el afluente del agua que desemboca
y se pierde al tocar la deshora, lluvia inmóvil que roza los ojos.
En la brevedad de las horas,
la piedra impasible reducida a carroña, o hueso de aullidos.
¿Qué nos sobrevive después del suplicio de la tragedia? Siempre
Hay ese juego de haber sido sin ser, de andar sin avanzar
entre diversas máscaras de olvido: todo se reduce, entonces,
a las travesías del despojo en la medianoche.
En la sabiduría de la cruz, nos convertimos en candil de paradojas.
Así, el sendero, deja de ser el paraíso soñado para convertirse
en sueño atávico, ráfaga de sal en el ojo de la hojarasca.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga