lunes, 23 de septiembre de 2019

HI HA UNA FÚRIA DE FOSCORS

Imagen FB de Pere Bessó





HI HA UNA FÚRIA DE FOSCORS




Hi ha una fúria de foscors en la son i un centpeus d’horror
en aquests carrers on la sordesa ens desterra
Aquest país immòbil per a l’alegria mugeix de trens empantanegats
Aquella veu d’amor es perdé en les clavegueres: la seua cartografia
ens confon amb la seua cara de tristesa i brutícia de draps
Davant de l’espill pense que ja ho soterrí vàries vegades: en el fons
me’n penedesc una soga o una nit fixada a la pell
De vegades em fa certa malenconia i és absurd aquest batec de gos
i també és irònic quan un pensa en l’estómac
o en aquest abandonament de monedes a la butxaca
(Tot i tanta cruïlla continue ací colpejant portes amb algun
dissimul de sobretaula per si de cas.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HAY UNA FURIA DE OSCURIDADES




Hay una furia de oscuridades en el sueño y un ciempiés de horror
en estas calles donde la sordera nos destierra
Este país inmóvil para la alegría muge de empantanados trenes
Aquella voz de amor se perdió en las alcantarillas: su cartografía
nos confunde con su cara de tristeza y mugre de trapos
Frente al espejo pienso que ya lo enterré varias veces: en el fondo
lo siento una soga o una noche adherida a la piel
A veces me da cierta melancolía y es absurdo este latido de perro
y también es irónico cuando uno piensa en el estómago
o en ese abandono de monedas en el bolsillo
(Pese a tanta encrucijada sigo aquí golpeando puertas con algún
disimulo de sobremesa por si acaso.)

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

ENS COMMOU LA REMOR

Imagen FB de Pere Bessó





ENS COMMOU LA REMOR




Ens commou la remor d’aigua que brolla del pit i la seua veueta de vaixell ancorat en l’alé: ací el peix de la sempreviva redó penjat de l’ull del desig (en aquest país d’incendis les voreres del plany s’endinsen en la gola i bescanvien el ros per ulleres) al cap i a la fi ja hem perdut la innocència i només ens resta aquell piano esvinçat de l’entreson.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NOS CONMUEVE EL RUMOR




Nos conmueve el rumor de agua que brota del pecho y su vocecilla de barco anclado en el aliento: ahí el pez de la siempreviva redondo colgado del ojo del deseo (en este país de incendios las aceras del llanto se adentran en la garganta y equivocan el rocío por ojeras) al cabo ya hemos perdido la inocencia y sólo nos queda aquel piano desvencijado del entresueño.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

EN EL PENÚLTIM PÈTAL DE PEDRA

Imagen FB de Pere Bessó





EN EL PENÚLTIM PÈTAL DE PEDRA




En el penúltim pètal de pedra les lianes de l’asfíxia de les hores i aquell inexorable vent entre les teues branques de xiprer damunt de l’ombra del desvetlament el crit en fuga del trenc d’alba i aquest puny de batecs esguitat de promeses: quasibé em muir de desigs en aquestes hores (alguna part de nosaltres se salva en aquest país) la sorpresa es vessa a l’altura dels teus pits en la campana de la falda bec l’alegria de l’au obrint-se al vol.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EN EL PENÚLTIMO PÉTALO DE PIEDRA




En el penúltimo pétalo de piedra los bejucos de la asfixia de las horas y aquel inexorable viento entre tus ramas de ciprés sobre la sombra del desvelo el grito en fuga del amanecer y este puño de pálpitos salpicado de promesas: casi me muero de deseos a estas horas (alguna parte de nosotros se salva en este país) el asombro se derrama a la altura de tus pechos en la campana del regazo bebo la alegría del ave abriéndose al vuelo.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga