sábado, 27 de noviembre de 2021

CENDRA DEL SOMNI │ CENIZA DEL SUEÑO

 

Imagen FB de Pere Bessó



CENDRA DEL SOMNI

 

 

Fins a l’agonia d’aquests embornals del fangar, la mosca

deslligada de la perplexitat amb la seua pinzellada de pintura surrealista.

En cada embolcall s’emmordassa la vida amb el seu desposat

joc de disfresses i boques desbordades de tabac.

Un color de pesta creix en la nit i repeteix les seues barques.

Davant d’un feix de tions, l’ara esquinça els talons,

mentre en la pell es fa boira cada llostreig, la brama

dels paisatges del crim: les nostres vides fineixen a la vora del tall

de punyals com en un atollador estremit per la pluja.

En cada llegenda abrigada als braços, el desvari transgressor,

l’ala que ja no encaixa en les politges, ni el suc de primavera

amb la seua partitura de ràfega o enclusa.

A l’hora de veure l’espill, ja no sé si és transitòria la mirada

de sal en el buit, o és tan sols alguna llàgrima ornada

en les paraules despullades dels entrebancs del cor.

Allà, en les cendres del somni, el cos lletreja els ocells

cremats: mai no sabré si són la veu de la infància o desvari…

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CENIZA DEL SUEÑO

 

 

Hasta la agonía de esos resumideros de la ciénaga, la mosca

desatada de la perplejidad con su pincelada de pintura surrealista.

En cada envoltorio se amordaza la vida con su desposado

juego de disfraces y bocas desbordadas de tabaco.

Un color de peste crece en la noche y repite sus barcas.

Ante un haz de tizones, el ahora rasga los talones,

mientras en la piel se hace niebla cada amanecer, la brama

de los paisajes del crimen: nuestras vidas fenecen al borde del filo

de puñales como en un atolladero estremecido por la lluvia.

En cada leyenda abrigada en los brazos, el desvarío transgresor,

el ala que ya no encaja en las poleas, ni el zumo de primavera

con su partitura de ráfaga o yunque.

A la hora de ver el espejo, ya no sé si es transitoria la mirada

de sal en el vacío, o solo es alguna lágrima orillada

en las palabras desprendidas de los tropiezos del corazón.

Allá, en las cenizas del sueño, el cuerpo deletrea los pájaros

ardidos: nunca sabré si son la voz de la infancia o desvarío.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga