lunes, 1 de marzo de 2021

TORXES│ ANTORCHAS

 

Imagen Pinterest



TORXES

 

 

Les torxes tenen l’elegància de les paraules: després del cadàver

del ble, el mar esborra tota la set, és a dir, el mussol revela el seu sigil.

En el candor de l’encens, l’alba desmunta el seu sexe tremolós;

(des de temps remots, les torxes destrueixen el sanglot),

i escampen la sal, substància prima, de les ulleres.

En algún lloc, la concavitat enfonsa els vaixells de l’alè: em confon

el llenguatge de la claredat, em confon la bèstia de la claveguera

i tot el patiment de titella morta.

Jo, fill del titubeig, em negue en el pixum dels carrers.

Sovint, les paraules

i la llum deixen muntanyes pudentes d’ombres…

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

ANTORCHAS

 

 

Las antorchas tienen la elegancia de las palabras: después del cadáver

del pabilo, el mar borra toda la sed, es decir, el búho desvela su sigilo.

En el candor del incienso, el alba desmonta su sexo tembloroso;

(desde tiempos remotos, las antorchas destruyen el sollozo),

y dispersan la sal, sustancia prima, de las ojeras.

En algún lugar, la concavidad hunde los barcos del aliento: me confunde

el lenguaje de la claridad, me confunde la bestia de la alcantarilla

y todo el sufrimiento de marioneta muerta.

Yo hijo del titubeo, me anego en la orina de las calles.

A menudo, las palabras

y la luz, dejan montañas malolientes de sombras…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


CARRER INFINIT│ CALLE INFINITA

 

Imagen Pinterest




CARRER INFINIT

 

 

Cap foscor no deixa d’enllumenar la memòria: aquest carrer infinit,

laboriós, a través del qual trenquen l’alba les meues sabates. (A l’espill

tota la boira de les rebel•lions, l’home en el seu passat de cendra.)

sempre m’anticipe a l’ull que entreveuen els túnels: el rostoll

és impossible en les fugides, és impossible la nit en soledat

de cadàvers. És impossible el meu nom entre ocells esbocinats.

Hostil la imatge que ofega els suburbis de la gola.

Vull per als meus crepuscles quotidians la tremolor que anuncia

l’esperança, no l’exacta mortalla de la resignació.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

CALLE INFINITA

 

 

Ninguna oscuridad deja de alumbrar la memoria: esa calle infinita,

laboriosa, a través de la cual amanecen mis zapatos. (En el espejo

toda la niebla de las rebeliones, el hombre en su pasado de ceniza.)

siempre me anticipo al ojo que atisban los túneles: el rastrojo

es imposible en las huidas, es imposible la noche en soledad

de cadáveres. Es imposible mi nombre entre pájaros despedazados.

Hostil la imagen que ahoga los suburbios de la garganta.

Quiero para mis crepúsculos cotidianos, el temblor que anuncia

la esperanza, no la exacta mortaja de la resignación.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga