CARRER INFINIT
Cap foscor no deixa d’enllumenar la
memòria: aquest carrer infinit,
laboriós, a través del qual trenquen
l’alba les meues sabates. (A l’espill
tota la boira de les rebel•lions, l’home en el seu
passat de cendra.)
sempre m’anticipe a l’ull que
entreveuen els túnels: el rostoll
és impossible en les fugides, és
impossible la nit en soledat
de cadàvers. És impossible el meu nom
entre ocells esbocinats.
Hostil la imatge que ofega els
suburbis de la gola.
Vull per als meus crepuscles quotidians
la tremolor que anuncia
l’esperança, no l’exacta mortalla de
la resignació.
Barataria, 2014
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en
català per PERE BESSÓ
.
CALLE INFINITA
Ninguna oscuridad deja de alumbrar la
memoria: esa calle infinita,
laboriosa, a través de la cual
amanecen mis zapatos. (En el espejo
toda la niebla de las rebeliones, el hombre en su
pasado de ceniza.)
siempre me anticipo al ojo que
atisban los túneles: el rastrojo
es imposible en las huidas, es
imposible la noche en soledad
de cadáveres. Es imposible mi nombre
entre pájaros despedazados.
Hostil la imagen que ahoga los
suburbios de la garganta.
Quiero para mis crepúsculos
cotidianos, el temblor que anuncia
la esperanza, no la exacta mortaja de
la resignación.
Barataria, 2014
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario