PEIX OFEGAT
No serveix la roba quan les pors
creixen pertot i un es detura
a meditar en les absències, —En quin
lloc resguardem
tots els crucifixos de l’alè, el peix
ofegat en el motí dels somnis?
(Ens fartem de totes les andròmines del sanglot, d’uns
altres cossos
inassolibles, però que mosseguen el bolic on
colpeja l’au de la set.)
Ens cerca el crit i la fuga. Ens
desvetla la llum.
Les inclemències s’obstinen, anuentes
a l’oferta i la demanda,
als sortilegis on el baix món també
fa de les seues,
tal el mercat de la ruda, l’epazote,
el coriandre.
(Paradoxalment, en la nuesa, som el
més autèntic,
el més semblant a les lluernes i a la
innocència: altres, en l’inhòspit,
només podran viure el dolor i les
imprecacions),
vós i jo, per sort, eixim sense
cansament
de la reixaa i l’esbarzer. —Respirem
vestint la nostra nuesa,
la llum projecta el fons de les
aigües amb genets i cavalls…
Barataria,2014
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït per
PERE BESSÓ
.
PEZ AHOGADO
No sirve la ropa cuando los miedos
cunden por doquier y uno se detiene
a meditar en las ausencias, —¿En qué
lugar resguardamos
todos los crucifijos del aliento, el
pez ahogado en el motín de los sueños?
(Nos hartamos de todos los tiliches del sollozo, de
otros cuerpos
inasibles, pero que muerden el petate donde golpea
el ave de la sed.)
Nos cerca el grito y la fuga. Nos
desvela la luz.
Las inclemencias se obstinan,
anuentes a la oferta y la demanda,
a los sortilegios donde el bajo mundo
también hace de las suyas,
tal el mercado de la ruda, el
epazote, el culantro.
(Paradójicamente, en la desnudez,
somos lo más auténtico,
lo más parecido a las luciérnagas y a
la inocencia: otros, en lo inhóspito,
sólo podrán vivir el dolor y las
imprecaciones),
vos y yo, por suerte, salimos sin
cansancio
de la reja y la zarza. —Respiramos
vistiendo nuestra desnudez,
la luz proyecta el fondo de las aguas
con jinetes y caballos…
Barataria, 2014
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
