SEMPRE ESCRIC AQUESTA ALTRA MANERA

Imagen FB de Pere Bessó

SEMPRE ESCRIC AQUESTA ALTRA MANERA

Sempre escric aquesta altra manera de veure la vida: els records i l’espill que a estones només m’escolta i el temps soterrat de les meues petites tombes i els ossos de la rosa que habiten el meu paladar No sé si l’alegria és un sentiment vertader o fals: un ocell degota sang en els meues ulls mentre respire les libèl·lules dels meus interrogants El temps no comença en els matins sinó en un instant d’ombres sé que aquesta vegada és la finestra que ocupa el botxí.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SIEMPRE ESCRIBO ESA OTRA MANERA

Siempre escribo esa otra manera de ver la vida: los recuerdos y el espejo que a ratos solo me escucha y el tiempo enterrado de mis pequeñas tumbas y los huesos de la rosa que habitan mi paladar No sé si la alegría es un sentimiento verdadero o falso: un pájaro gotea sangre en mis ojos mientras respiro las libélulas de mis interrogantes El tiempo no comienza en las mañanas sino en un instante de sombras sé que esta vez es la ventana que ocupa el verdugo.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

L’ONATGE IL·LUMINA EL BATEC

Imagen FB de Pere Bessó

L’ONATGE IL·LUMINA EL BATEC

Al damunt del moll de la son l’onatge il·lumina els pressentiments un ocell de fred busca la finestra de l’aurora mentre l’infinit depreda el pit: per al dia emergeix el vent i mou els arrels en una resplendor de fugues i cega gola damunt meu el confí d’un quinqué blanc una dolça espurna de cerç en la paraula. (Segur que ací hi ha gavines que escolten l’inexplicable de la sang enmig de la remor de l’aigua bramen els peixos en les dues arpes del batec jove i baixen al melic amb els seus ulls d’espill moradenc) En la teua carn la ceguesa a fi de comptes de la meua mort tota aquella llum que aixopluga la meua boca.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EL OLEAJE ILUMINA EL PÁLPITO

Sobre el muelle del sueño el oleaje ilumina los pálpitos un pájaro de frío busca la ventana de la aurora mientras el infinito depreda el pecho: para el día emerge el viento y mueve las raíces en un resplandor de fugas y ciega garganta sobre mí el confín de un quinqué blanco un dulce destello de cierzo en la palabra. (Seguro que ahí hay gaviotas que escuchan lo inexplicable de la sangre en medio del rumor del agua braman los peces en las dos arpas del latido joven y bajan al ombligo con sus ojos de cárdeno espejo) En tu carne la ceguera a fin de cuentas de mi muerte aquella luz toda que abriga mi boca.

.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga