lunes, 6 de agosto de 2018

FA MAL L’INFINIT

Imagen FB de Pere Bessó





FA MAL L’INFINIT




Sempre fa mal l’infinit letàrgic de la mort, els sinistres erms dels gira-sols i les mans estèrils. Els carrers que m’omplin amb els seus premuts cansaments, els balcons de la destrucció cap avall, enfosquint els metalls del temps.

Estreny la floridura groga de les llànties i la bèstia ombrívola que plou dins de mi. (Per alguna raó la follia està sent la meua companya: pense que he d’autoimmolar-me, llançar-me al foc amb les meues asfíxies, retallar la darrera flor dels jardins.)

Però poc importa quan el sanglot és fosc i el fred torç l’angoixa com una aigua de febres doloroses.

Ací udola l’ombra del país i el sexe errant, infinit de les estelles. (Damunt de l’ànima, les arrels seques del teu vòrtex i la cendra com repunts al voltant de l’alé.)

Alguna cosa deixà de ser i es precipità en la desempollegada boca de la terra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DUELE EL INFINITO




Siempre duele el infinito aletargado de la muerte, los siniestros baldíos de los girasoles y las manos estériles. Las calles que me llenan con sus apretados cansancios, los balcones de la destrucción hacia abajo, oscureciendo los metales del tiempo.

Aprieto el moho amarillo de las lámparas y la bestia lúgubre que llueve en mis adentros. (Por alguna razón la locura va siendo mi compañera: pienso que debo autoinmolarme, arrojarme al fuego junto con mis asfixias, cercenar la última flor de los jardines.)

Pero poco importa cuando el sollozo es oscuro y el frío tuerce la angustia como un agua de fiebres dolorosas.

Aquí aúlla la sombra del país y el sexo errante, infinito de las astillas. (Sobre el alma, las raíces secas de tu vértice y la ceniza como pespuntes alrededor del aliento.)

Algo dejó de ser y se precipitó en la desasida boca de la tierra.


De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga