lunes, 29 de octubre de 2018

PETITORI DE LA GEBRADA

Imagen FB de Pere Bessó





PETITORI DE LA GEBRADA




Queda’t en la mort del meu riure, en la sargantana afònica de les meues nits, o en aquest dibuix de caricatura que mossega benèficament les meues temples. Queda’t en les estries més gruixudes de l’ànsia, com una cérvola aromada d’estranyeses. Al capdavall, triturat el paladar, no hi haurà majors sobresalts en la boca, ni més al·luvions en aquest temps de terror que ens aplega.

Ofereix-me el record per eixugar el dolor: la memòria és un cadàver dolorós en les parpelles. Sigues llum quieta en la rapinya de les mortalles, o un tsunami de randes immòbils. Sigues pacient amb la brasa que propicia cànters de brasa i espetecs inesgotables.

Llepa amb mi la bromera que brolla del arpó vertical dels cementiris. Queda’t només corbada i dúctil, tan familiar com els colps perpetus del botxí.

Dissol-me emmig del dringar d’una tempesta de caragols.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PETITORIO DE LA ESCARCHA




Quédate en la muerte de mi risa, en la lagartija afónica de mis noches, o en ese dibujo de caricatura que muerde benéficamente mis sienes. Quédate en las estrías más gruesas del ansia, como una cierva aromada de extrañezas. A fin de cuentas, triturado el paladar, no habrá mayores sobresaltos en la boca, ni más aluviones a este tiempo de terror que nos sucede.

Ofréceme el recuerdo para enjugar el dolor: la memoria es un cadáver doloroso en los párpados. Sé luz quieta en la rapiña de las mortajas, o un tsunami de encajes inmóviles. Sé paciente con la brasa que propicia cántaros de ascua e inagotables chasquidos.

Lame conmigo los espumarajos que brotan del arpón vertical de los cementerios. Sólo quédate curvada y dúctil, tan familiar como los golpes perpetuos del verdugo.

Disuélveme en medio del tintineo de una tormenta de caracoles.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

MUTS ENCANTAMENTS

Imagen FB de Pere Bessó





MUTS ENCANTAMENTS




El brazo nebuloso de la naturaleza amontona los olores de la tarde en la carroza extinguida del crepúsculo.
Gui Rosey




En aquesta evidència de l’èter ens abraça l’efímera sang dels noms: a voltant juga la ganyota amb el seu didal d’ombres amb crosses. Tot d’una es refreden les estàtues tot i amb els seus embenats de granit. Ens mossega la mudesa sobtada dels somnis i la rauxa de dunes de la demència. En el cràter de la ferida descobresc el carnaval de l’udol i el remot ocell del parrac. (Malgrat la rugositat de la salmorra, sona el tambor del tacte damunt de les teues cuixes hirsutes, salvajes, en aquella rosa d’escuma.)

—Davant de les ales violentes de la fogaina, només els orgasmes de sal al celler solitari del crit. Ací la bèstia incandescent del cresol, o la bresca d’abismes de les lluernes.

Giren els colibrís en la branqueta desplomada dels encantaments. Un tren de sospirs és la pròpia guspira, el roig devastat de les fulles, l’ombra tosca de la pèrdua. Ací, un bassal de malsons llepa la guitarra eixuta de l’horitzó.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






MUDAS ENCANTACIONES





El brazo nebuloso de la naturaleza amontona los olores de la tarde en la carroza extinguida del crepúsculo.
Gui Rosey




En esta evidencia del éter nos abraza la efímera sangre de los nombres: alrededor juega la mueca con su dedal de sombras con muletas. De pronto se resfrían las estatuas aun con sus vendajes de granito. Nos muerde la mudez repentina de los sueños y el arrebato de dunas de la demencia. En el cráter de la herida descubro el carnaval del aullido y el remoto pájaro del harapo. (Pese a la rugosidad de la salmuera, suena el tambor del tacto sobre tus muslos hirsutos, salvajes, en aquella rosa de espuma.)

—Ante las alas violentas de la fogata, sólo los orgasmos de sal en la bodega solitaria del grito. Ahí la bestia incandescente del candil, o el panal de abismos de las luciérnagas.

Giran los colibrís en la ramita desplomada de las encantaciones. Un tren de suspiros es la propia centella, el rojo devastado de las hojas, la sombra tosca del extravío. Aquí, un charco de pesadillas lame la guitarra desabrida del horizonte.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga