miércoles, 15 de enero de 2020

NOCHE PREGONA

Imagen FB de Pere Bessó





NOCHE PREGONA




El pus del temps bull fins als manuals d’urbanitat.
Dels jardins només el rostoll dels udols, després la llosa
freda i la roba a la deriva de les dents.
—En quina pell o pit la terra no s’asseca,
ni fuig de les parpelles?
És fonda la nit i ben poc avancen les seues escates. És distant
el minut del somni, la rosa fosa en la sang.
En un món de mendicitat, deixen d’escoltar-se els crits.
Allà, amb prou faenes arriba el tropell de la tempesta,
                                                               llevat que siga fictícia.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NOCHE HONDA




El pus del tiempo bulle hasta en los manuales de urbanidad.
De los jardines solo el rastrojo de los aullidos, después la losa
fría y la ropa a la deriva de los dientes.
—¿En qué piel o pecho la tierra no se seca,
ni huye de los párpados?
Es honda la noche y apenas avanzan sus escamas. Es distante
el minuto del sueño, la rosa fundida en la sangre.
En un mundo de mendicidad, dejan de escucharse los gritos.
Allá, apenas llega el tropel de la tormenta,
                                                             salvo que sea ficticia.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga


PORTA DESVISCUDA

Imagen FB de Pere Bessó





PORTA DESVISCUDA




Férem del foc la llibertat i el vol que ens diferencià sempre
de moltes altres obligacions: a vegades la realitat era una pedra,
o la intempèrie sola, o la nit, o els dolors de trobar-nos distants,
o l’alegria conquistada en un minut,
o el país amb les seues atrocitats de guerra i més tard de postguerra.
A estones encara sent levitar les ombres entre la sal de la garrotxa.
A estones el raïm de les teues mans caient en cascada damunt de la pell.
A estones l’esplendor dels teus mugrons picant la meua porta.
Després de tot nosaltres li reclamàvem a l’aire de les finestres
un respir: uns ulls per a veure el firmament.
Una miqueta de roba per a cobrir el crit de la voracitat del tro.
Ara descobresc els golfos de les ulleres en una cadira expremuda.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PUERTA DESVIVIDA




Hicimos del fuego la libertad y el vuelo que nos diferenció siempre
de muchas otras obligaciones: a veces la realidad era una piedra,
o la intemperie sola, o la noche, o los dolores de estar distantes,
o la alegría conquistada en un minuto,
o el país con sus atrocidades de guerra y luego de postguerra.
A ratos todavía oigo levitar las sombras entre la sal de la breña.
A ratos el racimo de tus manos cayendo en cascada sobre la piel.
A ratos el esplendor de tus pezones tocando a mi puerta.
Después de todo nosotros le reclamábamos al aire de las ventanas
un respiro: unos ojos para ver el firmamento.
Un poquito de ropa para cubrir el grito de la voracidad del trueno.
Ahora descubro los goznes de las ojeras en una silla exprimida.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga