viernes, 24 de enero de 2020

PÈRDUA CIRCULAR

Imagen FB de Pere Bessó






PÈRDUA CIRCULAR




Era benigna la nit entre l’agredolç de l’enruna i el bosc.
Baixar a les confitures de la terra tot i ser en terra movedissa.
Baixar a la follia mentre el serè apressa i descobrir-hi,
la flauta de pell obrint-se a la pèrdua.
Ningú no ens parla ja des d’aquella remota infància que perguèrem
ni tan sols l’espill en l’aire de les lluernes,
ni la íntima ombra de soledats que s’enfila a les temples,
ni l’ocell de papir que retrata un mar de sorra.
—El destí ens extravia amb el seu rètol fosc d’enfiladisses,
fins que deixem de ser només humans, pols enfonsada
                                                              en trepidacions circulars.
En la immensitat de l’ofec, els trens grocs a la gola
i un ocell menut que sagna damunt de la pedra de l’estiu.
.
.


EXTRAVÍO CIRCULAR




Era benigna la noche entre lo agridulce del escombro y el bosque.
Bajar a las confituras de la tierra estando en tierra movediza.
Bajar a la locura mientras el sereno apremia y descubrir ahí,
la flauta de piel abriéndose al extravío.
Nadie nos habla ya desde aquella remota infancia que perdimos
ni siquiera el espejo en vilo de las luciérnagas,
ni la intima sombra de soledades que se encarama en las sienes,
ni el pájaro de papiro que retrata un mar de arena.
—El destino nos extravía con su letrero oscuro de enredaderas,
hasta que dejamos de ser solo humanos, polvo hundido
                                                         en trepidaciones circulares.
En la inmensidad del ahogo, los trenes amarillos en la garganta
y un pájaro diminuto que sangra sobre la piedra del estío.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

VIATGE A LA REDONA

Imagen FB de Pere Bessó





VIATGE A LA REDONA




A l’ull del que resta, la pluja d’un viatge cap a dins.
Entrar o eixir des de la porta de la impaciència,
mossegar la indiferència, donar-li un puntelló a l’abisme del més enllà,
potser a la consciència, als records que contagien l’esperança,
a la pluja que ens dóna un destí líquid.
És bonic baixar cada dia al pou de les teues randes i llepar l’aire
que és dins, inclinat en la claredat dels teus porus.
Òbric la porta fins a veure el sens fi.
És difícil no encegar-me davant de l’orquídia de lluna del sucre
vessat: la sorpresa és com una sola moneda per al pobre.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VIAJE A LA REDONDA




En el ojo de lo que permanece, la lluvia de un viaje hacia adentro.
Entrar o salir desde la puerta de la impaciencia,
morder la indiferencia, darle un puntapié al abismo del más allá,
quizás a la conciencia, a los recuerdos que contagian la esperanza,
a la lluvia que nos da un destino líquido.
Es lindo bajar cada día al pozo de tus encajes y lamer el aire
que está dentro, inclinado en la claridad de tus poros.
Abro la puerta hasta ver el sinfín.
Es difícil no cegarme frente a la orquídea de luna del azúcar
derramado: el asombro es como una sola moneda para el pobre.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga