domingo, 6 de enero de 2019

TRACES

Imagen FB de Pere Bessó





TRACES




Ens queden les vestimentes rovellades, el ferment, si de cas, de la pluja abrusada en aquells llocs d’infinita borina. Ens resta, fins i tot, aquell cresol espinós en el forcat esquinçat del batec. Muir d’estretir-me entre les teues cuixes, saber que se m’escalfen les mans en el teu tòrax i que la nit aplega com un bisturí al teu abdomen. (Después de tant ardit, el clímax trau el seu hostalatge. Així entenem que no hi ha amulets vitalicis, sinó resquills a l’espill.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





HUELLAS




Nos quedan las vestimentas oxidadas, el fermento, acaso de la lluvia abrasada en aquellos lugares de infinita neblina. Nos queda, incluso, aquel candil espinoso en el arado desgarrado del pálpito. Muero de estrecharme entre tus muslos, saber que se me escaldan las manos en tu tórax y que la noche llega como un bisturí a tu abdomen. (Después de tanto ardid, el clímax asoma su hospedaje. Así entendemos que no hay amuletos vitalicios, sino esquirlas en el espejo.)

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

NAUFRAGI EN LA CENDRA

Imagen FB de Pere Bessó






NAUFRAGI EN LA CENDRA




Conversem enmig del tro de dos mons paral·lels, dos sepulcres on es funda la cendra, o es troben vençuts els noms. (A vegades és com haver nascut en un paisatge mig enrunat, o és només el desvetlament del propi rastre.) La pedra ha sigut el bordell o la creu, a voltes, la innocència ofegada davant de la claredat silenciosa que en mirar ens calla. És dolç l’ardor del foc finit, la cendra èbria dels arpons, els perfums blaus del pi de cuques de llum. Callem en el silenci endimoniat dels silencis. És una cicatriu el cel en el desús de les humitats íntimes? —En el tambor de la rosada, el fred que ens arriba com la punta d’un escalpel. Es rovella la boca d’esquelets.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




NAUFRAGIO EN LA CENIZA




Conversamos en medio del trueno de dos mundos paralelos, dos sepulcros donde se funda la ceniza, o se encuentran vencidos los nombres. (A veces es como haber nacido en un paisaje semiderruido, o es sólo el desvelo del propio rastro.) La piedra ha sido el lupanar o la cruz, a veces, la inocencia ahogada frente a la claridad silenciosa que al mirar nos calla. Es dulce el ardor del fuego fenecido, la ceniza ebria de los arpones, los perfumes azules del pino de luciérnagas. Callamos en el silencio endiablado de los silencios. ¿Es una cicatriz el cielo en el desuso de las humedades íntimas? —En el tambor del rocío, el frío que nos viene como la punta de un escalpelo. Se enmohece la boca de esqueletos.

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

BROMA DEL CALIU

Imagen FB de Pere Bessó





BROMA DEL CALIU




Sobre la nit del cos avancen els sons insepults de la boirina, aquell llibre dels morts semblant al nostre recorregut a través de les aigües emmordassades de la flama. Davant del silenci de la cendra, Leteu i la penombra abissal de qui ix cec dels somnis. No sé si fugim cremant-nos o només és el buit el que ens encoratja a viure en clau la nostra mort. A través de l’espill de les aigües, els terrossos enfonsats de la humitat, potser els ressons en cercle de la còpula, o la nit amb la seua màgia verge.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




BRUMA DEL RESCOLDO




Sobre la noche del cuerpo avanzan los sonidos insepultos de la bruma, aquel libro de los muertos semejante a nuestro recorrido a través de las aguas amordazas de la llama. Frente al silencio de la ceniza, Leteo y la penumbra abisal de quien sale ciego de los sueños. No sé si huimos quemándonos, o sólo es el vacío el que nos alienta, a vivir en clave nuestra muerte. A través del espejo de las aguas, los terrones hundidos de la humedad, quizás los ecos en círculo de la cópula, o la noche con su magia virgen.

Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga