Imagen FB de Pere Bessó
OMBRA ESCULPIDA
Com l’ungla de mar en la meua demència, els ofecs somorts en la nit groga del camí descarnat. Somie en els oblits mentre explore en els meus malsons. (Res no reposa en la botzina de les andanes, ni en la vessant dels depredadors del temps, tampoc en els drenatges del cos pòstum.)
Els meus ulls a punt de desvetlar les seues clarividències: des del sens fi, l’inframón amb els seus pòmuls saltats.
(S’ha ennegrit l’ombra a la riba de l’alé: creus, làpides, núvols i ulls cecs que s’agenollen al pedestal de la boirina. El cel és només una altra fal·làcia per a la verema al carrer.)
El batec esculpit té el do de làpida postrera. O aquesta coartada imaginada del conspirador enmig d'incomptables llàgrimes.
Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ
SOMBRA ESCULPIDA
Como la uña de mar en mi demencia, los ahogos mortecinos en la noche amarilla del camino descarnado. Sueño en los olvidos mientras exploro en mis pesadillas. (Nada reposa en la bocina de los andenes, ni en la vertiente de los depredadores del tiempo, tampoco en los drenajes del cuerpo póstumo.)
Mis ojos están a punto de desvelar sus clarividencias: desde el sinfín, el inframundo con sus pómulos saltados.
(Se ha ennegrecido la sombra a la orilla del
aliento: cruces, lápidas, nubes y ojos ciegos que se arrodillan al pedestal de
la neblina. El cielo es sólo otra falacia para la vendimia en la calle.)
El pálpito esculpido tiene el don de lápida postrera. O esa coartada imaginada del conspirador en medio de incontables lágrimas.
De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga
